Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Tresors del Palau

Barcelona al s.XVIII-XIX

Es pot comprendre la vida musical a Barcelona al llarg dels segles XVIII i XIX gràcies a les fonts musicals específiques, com els llibrets i la música d’oratoris, de goigs o d’òperes. També trobem entre les col·leccions de la Biblioteca nombrosos tractats teòrics impresos i manuscrits.

El Fons Clavé

La figura de Josep Anselm Clavé (Barcelona 1824-1874) ha estat àmpliament estudiada, segurament per ser considerada una de les personalitats musicals i polítiques que més influïren en la societat catalana del segle XIX.

Clavé va promoure l’accés directe de la classe obrera a la música, que fins llavors havia estat reservat a les classes socials benestants. El 1845 funda la Societat l’Aurora, un conjunt format per uns vint components que s’acompanyaven d’instruments populars. Més endavant, el 1850, aquesta formació, però formada exclusivament per un cor de 40 homes, va passar a dir-se La Fraternidad (el 1857 es dirà Euterpe) i és considerada la primera societat coral de la Península, tot iniciant la llarga tradició coral que caracteritza Catalunya.

Amb La Fraternidad, i després amb Euterpe, va organitzar vetllades musicals a diferents espais. Clavé també va ser propulsor del wagnerisme a Catalunya (el 1862 estrena la marxa del Tannhaüser), i va compondre la lletra i la música de moltes cançons, pensades, en principi, perquè les interpretés la seva societat coral.

Quan el 1891 els joves Lluís Millet i Amadeu Vives funden l’Orfeó Català ho fan, en part, inspirats per l’obra i el mite de Josep Anselm Clavé. El 1895, Aurea Rosa Clavé, filla del compositor, i també música, cedeix el dret exclusiu d’interpretació d’aquesta partitura a l’Orfeó Català.

Aquesta serenata per a veus d’homes, estrenada el 1873 sense gaire èxit (va ser estrenada a mitja temporada, amb Clavé ja absent per motius de salut), es considera una de les seves millors obres. Forma part del fons Clavé: un important fons de manuscrits –alguns d’autògrafs- que custodia la Biblioteca de l’Orfeó Català.

Josep Anselm. Goigs y Planys: serenata catalana a veus solas [sic]. [post. 1873]. Música manuscrita, 49p. (22 x 30 cm)