Cartell institucional de l’Orfeó Català que va ser dissenyat per Adrià Gual i imprès als tallers de Henrich i Cia. de Barcelona. El tema central és la senyera de l’Orfeó, de la qual, amb una mostra de gran originalitat, només deixa veure l’extrem superior, el penó amb l’escut de Catalunya, les bandes i les llaçades que el decoren i la part superior de l’estendard pròpiament dit amb la inscripció “Orfeó”. Un reguitzell d’ocells que simbolitzen els cants voleien entorn de la senyera. Al fons es poden veure les muntanyes de Montserrat. A la part inferior, gravades sobre una cinta, les inscripcions “Barcelona” i “Català”, i aquesta darrera paraula, disposada sota l’ensenya, fa llegible la llegenda “Orfeó Català”. La senyera era el símbol més emblemàtic de l’Orfeó. Havia estat dissenyada per l’arquitecte Antoni M. Gallissà i brodada per la Junta de dames i les cantaires. Va ser beneïda pel bisbe Morgades a Montserrat l’11 d’octubre de 1896 i, per aquest motiu, tant aquí com en el plafó ceràmic que corona la façana del Palau, les muntanyes formen part de les imatges associades de l’Orfeó. El tema central del cartell –senyera, ocells i serralada–, seguint el projecte de Gual és emprat també en la sèrie d’accions emeses el 1906 per costejar la construcció del Palau de la Música Catalana. Des d’un punt de vista plàstic és d’una gran modernitat, tant com l’originalitat de presentar un enquadrament insòlit, només un fragment de la senyera, com pel contrast de colors emprats, les muntanyes morades que contrasten amb els ocells grocs amb uns tons molt del gust de l’estètica modernista.

Aquesta vinyeta modernista de Francesc Labarta (1883-1963) figurà en la capçalera de la històrica Revista Musical Catalana, que es publicà amb periodicitat mensual com a butlletí de l’Orfeó Català des del gener de 1904 fins al juny del 1936, en què la guerra civil en motivà la interrupció. Publicació pionera en el terreny de la musicografia catalana, sense precedents a Catalunya i a l’Estat espanyol, l’article editorial inicial, de Lluís Millet, és un ambiciós programa d’intencions de notable novetat en el seu context. El primer número inicià una sèrie d’articles de Felip Pedrell, “Músics vells de la Terra”, en què s’oferiren estudis musicològics sobre Pere Alberch Vila, Joan Brudieu, els Fletxa, Joan Pau Pujol, Nicasi Zorita, Joan Cabanilles, Francesc Valls, Antoni Soler, Pere Rabassa o Domènech Terradellas. La revista inclou referències exhaustives a les activitats artístiques i corporatives de l’Orfeó Català, crítiques de la vida concertística de Barcelona i Catalunya, cròniques de la vida musical de l’Estat espanyol i dels principals centres musicals estrangers, recensions de revistes i publicacions estrangeres, seguiment de les tendències del cant litúrgic a Catalunya i articles diversos sobre temes estètics, musicològics, etnomusicològics, històrics o qüestions d’actualitat, que en alguna ocasió generaren vives i incisives polèmiques.

A més de l’equip de redacció format per homes de la casa, que li imprimiren una concreta ideologia musical, la revista comptà amb eminents col·laboradors nacionals i estrangers com, entre d’altres, Joan Amades, Higini Anglès, Francesc Baldelló, Charles van der Borren, J. Rafel Carreras Bulbena, Henri Collet, Oskar Fleischer, Vincent d’Indy, Santiago Kastner, Maurice Kufferath, Wanda Landowska, Joan Llongueres, Apel·les Mestres, Joaquim Nin, Lluís Pericot, David Pujol, Vicenç Ripollès, Maur Sablayroles, Kurt Schindler, Albert Schweitzer, Blanca Selva, Gregori M. Sunyol, Charles Tournemire, Carles G. Vidiella, etc.

El darrer número de la Revista Musical Catalana (390) aparegué el juny de 1936. Després d’un parèntesi de 45 anys, el novembre de 1984 se’n reprengué la publicació actualitzada com a “2a època”.

Projecte per al gran plafó decoratiu que corona la façana del Palau de la Música Catalana. El dibuix va sortir, sens dubte, del taller de Lluís Domènech i Montaner i el mateix arquitecte en devia donar les indicacions generals. A la perspectiva general i a l’alçat de la façana que es conserven al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya –procedents de l’arxiu Domènech i que es van publicar amb molt petites modificacions en La Veu de Catalunya el 9 de febrer de 1905– ja es percep la idea general del projecte ornamental. La part superior del conjunt que s’havia d’allotjar sota el cupulí de la façana, està centrada per una imatge femenina amb una filosa que podem interpretar com la música popular, asseguda en un setial amb la bandera quadribarrada al darrere. Com a fons, es dibuixen les muntanyes de Montserrat i a la seva dreta apareix l’estendard de l’Orfeó Català a mans d’un dels cantaires. Un enfilall de roses, la flor que domina tota l’ornamentació del Palau, cau per l’escalinata que acaba amb la inscripció “ANY MCMIX”. A la part inferior es distribueixen els orfeonistes, els homes drets i vestits de negre, amagats darrere de les partitures, mentre les dones, amb llargs vestits de colors diferents, adopten posicions més informals, dretes o mig assegudes en bancs de pedra disposats en semicercle. En la realització definitiva, el fris queda dividit en tres parts per un joc de dobles columnes adossades. La materialització del mosaic ha d’atribuir-se a Lluís Bru. Quan es va inaugurar l’edifici, el 9 de febrer de 1908, el gran plafó no estava encara a lloc, com es pot veure a les imatges que es van publicar amb motiu de l’esdeveniment, ja que el muntatge del conjunt es va acabar l’any 1910.