Aquest manuscrit conté la música de la Passió segons sant Mateu i segons sant Marc (precedida, cadascuna, d’un Sanctus per al Diumenge de Rams), com també la Passió segons sant Joan i segons sant Lluc.

Aquesta música polifònica a quatre veus es presenta en el format de llibre de cor: les dues veus més agudes estan anotades a la pàgina esquerra (en general, en claus de Do en primera i Do en tercera) i les parts més greus a la pàgina dreta (claus de Do en segona i de Fa en quarta). Les poques intervencions de veus solistes s’indiquen d’una manera ben clara, especialment la de la serventa (ancilla, clau de Do en segona), sobre les paraules “Et tu cum Jesu Galileo eras”. Cal esmentar que en aquest passatge s’afegeix la intervenció d’una segona serventa (ancilla secunda), igualment solista, al marge inferior de la pàgina. Una indicació de disminució del tempo amb l’enunciat de “largo” (o abreujadament “lar”) apareix en tres moments que en la litúrgia de la Passió exigeixen un recolliment especial: “Flevit amare”, “Alios salvos fecit se ipsum non potest salvum facere” i “Emisit spiritum”. Subratllen el sentiment d’abandonament i la profunditat del sacrifici cristià.

Joan Pau Pujol (Barcelona, 1570-1626), compositor destacat de l’escola polifònica espanyola, va ser mestre de cant de la catedral de Tarragona i, a partir del 1595, de la de Saragossa, abans d’esdevenir, el 1612, mestre del cor de la catedral de Barcelona. La majoria de les composicions de Joan Pau Pujol que es conserven són d’aquest darrer període. Entre la seva important producció, cal destacar tretze misses polifòniques, nombrosos motets i salms, nou passions i una trentena de villancets.

Adquirit l’any 1909 per l’Orfeó Català, aquest manuscrit autògraf de Miquel López (Villarroya de la Sierra, 1669-Saragossa, 1723), organista i compositor, vinculat a una de les èpoques més brillants de l’Escolania de Montserrat, per diverses raons és d’una importància essencial. Representa la totalitat de l’obra del compositor, aplegada per ell mateix durant els darrers anys de la seva vida: música religiosa, villancets i peces per a orgue. Arran de la destrucció dels arxius musicals del monestir de Montserrat el 1812 sota l’ocupació francesa, aquest manuscrit és un dels rars testimonis del repertori d’aquesta capella musical durant l’època barroca. El seu nom original Pablo López va esdevenir Miquel López en el moment del seu noviciat. Va rebre tota l’educació musical, de 1678 a 1684, al monestir. Va viure al monestir de San Martín a Madrid (1689-1696) i va cursar estudis de teologia a la Universitat de Salamanca. Nombroses obres del manuscrit daten del període (1697-1704) en què va ocupar per primera vegada la funció de mestre de capella de l’Escolania –càrrec que va deixar per Valladolid durant alguns anys (de 1715 a 1718). Durant aquest període va compondre les obres més brillants per a doble cor i conjunt instrumental. Diverses obres per a orgue daten del 1719, any en què va romandre al monestir de San Juan de la Peña, a l’Aragó.

L’escriptura brillant del motet Congratulamini, compost el 1703 (p. 163-166 del manuscrit), mostra la remarcable mestria de les reagrupacions vocals, que creen un efecte de doble cor, com també la inventiva rítmica de Miquel López al servei d’un text que expressa la joia de la gratitud.

Aquesta vasta compilació deguda a un sol autor, que resta anònim, està destinada explícitament a la formació musical de mestres de capella, que tenien l’obligació de compondre obres per a cor. Aquest tractat de composició escrit en català i castellà consta de diverses seccions. Després d’explicar successivament –en forma de preguntes i respostes– les bases tècniques fonamentals de l’art musical (emprant una mà guidoniana), les normes pròpies del contrapunt a quatre veus, els intervals, un conjunt de regles per compondre a quatre veus, un altre conjunt de normes destinat a donar llum als principis de les dissonàncies i consonàncies i un mètode per acompanyar la salmòdia segons el costum dels organistes (amb la llista de les entonacions), l’autor dedica una secció important als diversos tipus de contrapunt d’una a cinc veus. Finalment, conclou amb diversos exemples de motets polifònics escrits per diversos compositors catalans –Francesc Valls (1671?-1747), mestre de capella de la catedral de Barcelona i autor d’un dels corpus de música religiosa barroca més importants; Josep Picanyol, successor de Valls, i Joseph Romero, mestre de capella de la catedral de Vic.

El text també es fa ressò dels debats teòrics de l’època. Esmenta, entre d’altres, l’Harmonie universelle de Marin Mersenne, les Institutions harmoniques de Salomon de Caus, El porqué de la música d’Andrés Lorente (Alcalá de Henares, 1672), com també el Traité de l’harmonie de Jean-Philippe Rameau, publicat el 1722 –fet que permet datar el manuscrit amb més precisió en la dècada de 1730. Mercès a la citació d’extractes de cartes de diversos músics, també aporta els elements de la polèmica que va provocar, a partir del 1715, una innovació de Francesc Valls: la presència d’un acord de novena sense preparar en el versicle Miserere nobis del “Gloria” de la Missa Scala aretina.