Aquest primer llibre de misses, segona obra publicada per Tomás Luis de Victoria (Àvila, ca. 1548; Madrid, 1611), data de l’època en la qual era musicae moderator del Col·legi Germànic de Roma, que l’havia acollit intern el 1565. Fundat pel papa Juli III el 1552, el Col·legi Germànic acollia alumnes interns d’altres països que perfeccionaven la seva formació religiosa. Victoria va passar 17 anys a Roma; el 1573 va succeir Palestrina com a mestre de capella del Seminari romà i va tornar a Espanya per exercir de mestre de capella del monestir de Santa Clara de las Descalzas Reales de Madrid, fundat per Joana d'Habsburg i de Portugal.

Aquest llibre està dedicat a un dels seus protectors, Ernest de Baviera, bisbe de Freising, fill d’Albert V d’àustria. Conté dues misses a quatre veus (Ave maris stella sobre l’himne d’aquest mateix nom; Simile est regnum, paròdia de Guerrero), una missa a cinc veus (De Beata Maria) i dues misses a sis veus (Dum complerentur sobre un motet del mateix Victoria i Gaudeamus sobre l’introit emprat per Morales en el seu motet Jubilate Deo omnis terra). La devoció a la Verge inspira la resta d’obres, com ara els sis Magnificat i les antífones a la Verge (Regina caeli i dues Salve regina).

La major part de l’obra polifònica de Victoria ha estat difosa pels editors italians de Venècia, Roma i Milà. D’aquesta rara edició només es té coneixement d’una desena d’exemplars, conservats sovint incomplets. En aquesta edició, les veus estan disposades en forma de llibre de cor, tal com ho exigia el costum de les publicacions de música religiosa. L’exemplar del Centre de Documentació de l’Orfeó Català està incomplet.

Únic exemplar, incomplet, de l’imprès editat a Praga (1581) per Mateu Fletxa el Jove amb una selecció d’ensalades del seu oncle, Mateu Fletxa el Vell (Prades, 1481?-Poblet, 1553?), juntament amb altres de Vila, Cárceres, Chacón i el mateix editor. Es tracta dels autors més representatius d’un gènere, l’ensalada, que resulta de la combinació hàbil de citacions diverses –lletra i música, juntes o per separat–, moltes de les quals susceptibles de ser identificades per l’oient de l’època. L’argument de la majoria té a veure amb el Nadal.

Les ensalades de l’imprès són catorze, a les quals se suma un madrigal. Si algunes van ser cèlebres ja al segle XVI, com La Justa o La Bomba del vell Fletxa, el recent moviment de la música antiga n’ha permès recuperar diversos títols per al gaudi del públic actual. Els quaderns que es corresponen amb les veus del tiple, alto i tenor es conserven al Centre de documentació de l’Orfeó Català i el del baxo a la Biblioteca de Catalunya. Manquen els quaderns de les veus cinquena i sisena, que afecten tres ensalades i el madrigal. L’edició és dedicada a Juan de Borja y Castro, ambaixador de la cort espanyola davant l’austríaca, l’escut del qual, amb l’emblemàtic bou dels Borja de Xàtiva, apareix a la portada de tots els quaderns. El nucli imprès degué ser un manuscrit propietat de Mencía de Mendoza, segona esposa del duc de Calàbria.