L’inici d’aquesta carta autògrafa d’Erik Satie (Honfleur, 1866-París, 1925) diu: “Debussy encara no ha acabat la seva feina...”, tot al·ludint a l’orquestració que Claude Debussy va fer, el 1896, de les Gymnopédies 1 i 3 per a piano (1888). El manuscrit d’aquesta orquestració data del febrer de 1896. Finalment, la primera audició va tenir lloc a París el 20 de febrer de 1897. Aquesta carta aporta informació nova sobre un aspecte de la col·laboració entre Satie i Debussy, atès que la correspondència d’aquest darrer no hi fa cap referència. Satie vivia en aquesta època a Montmartre i pertanyia a l’orde de la Rose-Croix, fundada per Sâr Péladan, tal com ho recorden els dos segells vermells amb una doble creu i la inscripció “Estima JC”. Satie també hi esmenta Ramon Casas, pintor que durant la seva estada a París igualment havia freqüentat el Moulin-de-la-Galette.

El destinatari, el compositor català Antoni Nicolau (Barcelona, 1858-1933), va tenir un paper destacat en la història de la vida musical barcelonina. Al capdavant de les principals institucions musicals –el Gran Teatre del Liceu, la Societat Catalana de Concerts, el Teatre Líric i l’Escola Municipal de Música de Barcelona–, Nicolau va donar a conèixer fragments simfònics de les òperes de Wagner, com també les principals obres del repertori simfònic europeu. L’Orfeó Català va participar en aquests concerts i va tenir una gran influència sobre la producció del compositor, atès que Nicolau va escriure per a l’Orfeó, durant el segle XX, grans obres corals inspirades en la música popular catalana.

Encara avui el nom de Wanda Landowska (Varsòvia, 1879-Lakeville, 1959) simbolitza el renaixement de la música antiga al segle XX, especialment durant el centenari de la publicació de la seva obra, editada amb el títol ben eloqüent de Musique ancienne: le mépris pour les anciens, la force de la sonorité, le style, l'interprétation, les virtuoses, les mécènes et la musique (1909). Després de finalitzar els estudis musicals a Varsòvia (piano amb J. Kleczynski i A. Michalowski) i Berlín (composició amb H. Urban), Landowska va arribar a París l’any 1900. Aleshores el moviment a favor de la música del passat gaudia d’una gran vitalitat mercès a les societats de concerts i a projectes editorials com la publicació de les obres de Rameau. Amb el director de la casa Pleyel, Gustave Lyon, i a partir de l’estudi de clavicèmbals antics, Ladowska va fer posar a punt, el 1912, l’instrument que l’havia d’acompanyar en totes les seves gires mundials. Del 1913 al 1919 es dedicà a l’ensenyament a Berlín. Després de la mort en accident del seu marit, Henri Lew, el 1919 va impartir classes d’interpretació a Basilea i a Barcelona. El 1926 va fundar una acadèmia de música a França (Saint-Leu-la Fôret), on va formar diverses generacions de clavecinistes de primera fila, com Ruggero Gerlin. Entre els anys 1920-1930 va estrenar les primeres grans obres per a clavicèmbal del segle XX, el Concerto per clavicembalo de Manuel de Falla (5 de novembre de 1926) i el Concert champêtre de Francis Poulenc (3 de maig de 1929). Landowska va continuar estant molt unida a la música polonesa: va interpretar al clavicèmbal les masurques de Chopin i dedicà un disc d’homenatge a Paderewski el 1951.

Fidel als seus orígens nobles al Llenguadoc, Déodat de Séverac (1872-1921) va estar molt vinculat amb la Catalunya Sud: establert primer a París i després a Ceret fou amic pròxim d’artistes com Isaac Albéniz, Ricard Viñes o Manolo Hugué. Séverac havia estudiat a la Schola Cantorum de París, on va ser a més assistent d’Isaac Albéniz quan aquest hi donava classes de piano. Va liderar el moviment cultural francès en favor de la música regional i la descentralització musical, i arribà a projectar una Escola Mediterrània de Música que hauria de tenir com a centre Barcelona i els diversos establiments s’estendrien des de Marsella fins a València. A la seva mort, la també “scholista” Selva reprengué aquest vell projecte; instal·lada a Barcelona des d’octubre de 1924 fins a la guerra civil, va dur-hi a terme una intensa activitat pedagògica i de concerts.

Donació de Selva és el manuscrit autògraf de “Vers le mas en fête” de la suite per a piano En Languedoc. La integral va ser estrenada a la Schola Cantorum el 25 de maig de 1905 per Ricard Viñes, a qui va dedicada l’obra. El manuscrit escrit amb tinta negra, porta a llapis indicacions de repartiment de compassos per a l’edició de Rouart Lerolle (1905). El nom del compositor s’ha afegit després, també a llapis. Comporta tres subtítols que indiquen el contingut emotiu de la música (“Par le chemin du torrent – Halte à la fontaine – Le mas en fête”). Si bé sembla fruit d’una natural improvisació amb temes sempre renovats i de diferents lluminositats, manté una forta unitat poètica. Mestre en l’art del clair et confus, l’obra de Séverac demana un gran domini dels pedals, en què tant Selva com Viñes excel·lien.

El compositor i folklorista francès Joseph Canteloube (1879-1957), alumne de Vincent d’Indy i de Charles Bordes a l’Schola Cantorum de París i amic de Déodat de Séverac i d’Isaac Albéniz, a més de portar a terme una activitat compositiva extensiva a diversos gèneres (òpera, música simfònica, música de cambra, música coral), recollí i publicà un extens corpus de melodies populars. Tingué contactes freqüents amb l’Orfeó Català per la coincidència de les seves afinitats estètiques amb l’ideari de l’Orfeó. El 1931 va dedicar a l’Orfeó i a Lluís Millet l’himne per a cor mixt Als Catalans, amb text del poeta occità Antonin Perbòsc (1861-1944). Aquesta obra restà inèdita, si bé l’Orfeó havia cantat, en diverses ocasions, traduïdes al català, més d’una vintena de cançons tradicionals de diverses regions franceses, harmonitzades per Canteloube. També, el 3 d’abril de 1954, l’Orfeó li dedicà un concert monogràfic al Palau de la Música Catalana, amb composicions vocals i instrumentals.

Joaquim Malats (1872-1912) forma part d’aquella destacada generació de pianistes catalans que triomfà a Europa al tombant de segle. Alumne destacat de la promoció que estudià amb Joan Baptista Pujol, va completar la seva formació al Conservatori de París, on va treballar amb Charles Wilfrid de Bériot i va coincidir-hi amb antics condeixebles, Ricard Viñes i Enric Granados. Guanyador del primer premi del Conservatori (1893) i el Premi Diémer (1903), l’etapa parisenca va significar la seva maduresa com a intèrpret i a la vegada els primers tempteigs en la composició. La major part de la seva obra resta inèdita.

Donació de la vídua de Malats, aquest manuscrit autògraf del Trio per piano i corda en Si bemoll major està datat de 1898, any de la seva composició i de l’estrena a Madrid, juntament amb el violinista Julio Francés i el violoncel·lista Luis Sarmiento. Conté tres moviments: “Allegro”, en forma de sonata; “Andante”, que presenta varietat de temes enllaçats per passatges modulants; i “Vivace”, en què s’allunya de l’empremta romàntica i experimenta sonoritats. La part destinada al piano acredita el seu important pes específic com a intèrpret. Aquest Trio està dedicat a Camille Saint-Saëns, un dels puntals del repertori de concerts de Malats. Ambdòs músics van tocar plegats a Barcelona amb un èxit aclaparador l'any 1907.

Com altres pianistes catalans de la seva generació, Malats morí prematurament. El Palau de la Música Catalana acollí el seu darrer concert públic (10 de març de 1910), on va presentar el seu cavall de batalla: Iberia d’Albéniz.

Iberia es considera una de les obres cabdals i més difícils de la literatura pianística. Quan Isaac Albéniz (1860-1909) la va escriure, havia deixat endarrere la seva carrera com a concertista i confià la seva estrena a pianistes amb els quals treballava colze a colze i que va sotmetre a una dura prova; comptava sobretot amb Blanche Selva i Joaquim Malats.

Aquests dos intèrprets van llegar al Centre de Documentació de l'Orfeó Català els manuscrits autògrafs de cinc de les dotze peces d’Iberia (“Fête de Dieu à Séville” del quadern 1; “Rondeña”, “Almería” i “Triana” del quadern 2, i “El Polo” del quadern 3). Sorprendrà que la numeració de les peces sigui diferent del que es coneix (Albéniz ho va rectificar a la segona edició) i el títol primer d’Espagne (vegeu la portada de “Triana”) va ser canviat abans de la primera edició. Els folis estan escrits a una sola cara i la música sol ser amb tinta vermella (o violeta), probablement per facilitar la lectura dels acords carregats de notes (“en forma de penjall de raïm”) i d’una grafia gairebé puntillista. Hi ha moltes esmenes de la mà d’Albéniz (fragments ratllats i papers encolats) i a “Rondeña” trobem també correccions de la mà de Selva. Els números en llapis amb repartiment de compassos i el peu amb el número de planxa de l’Édition Mutuelle a “Triana” indiquen que són manuscrits utilitzats per preparar l’edició. La dedicatòria manuscrita d’ “El Polo” reflecteix la profunda admiració que Albéniz tenia pel seu intèrpret predilecte: “Al más querido, al único, al artista vibrante y universal, a Malats.”

Instal·lat a França, Albéniz estava molt vinculat a la vida musical de Barcelona i amb l’Orfeó Català. Morí un any després de la inauguració del Palau de la Música, on sovint s’han interpretat obres seves.

Després de destacar en la seva promoció com a alumne de Joan Baptista Pujol i Felip Pedrell, Enric Granados (1867-1916) es va traslladar a París per completar la seva formació. Va estudiar amb Charles Wilfrid de Bériot, un pedagog reflexiu i esmerat, fill de la famosa soprano d’origen espanyol María Malibran. El seu ensenyament fou decisiu en la formació de Granados com a intèrpret i com a educador. A ell va dedicat el manuscrit de la Danza núm. 9 Romàntica (la dedicatòria original està ratllada i posteriorment novament escrita). És un manuscrit de copista, en què Granados ha afegit de la seva mà els darrers compassos.

Les partitures i documents originals de Granados que es conserven a la Biblioteca de l'Orfeó Català estan dispersos en diverses col·leccions i fons. Entre d’altres, hi trobem els manuscrits de quatre Danzas españolas d’Enric Granados: tres manuscrits de copista amb anotacions autògrafes de Granados (a més de la Danza núm. 9 Romántica, la Danza núm. 7 Valenciana i la Danza núm. 8 Sardana) i una hològrafa (la Danza núm. 11) . Les anotacions en francès en la portada de la Danza núm. 7 fa pensar que probablement eren destinades a algun fallit projecte d’edició a París.

Les dotze Danzas españolas es van publicar pels volts de 1890 en quatre volums, el volum 3 al qual pertany aquesta dansa és dedicat a César Cui, compositor rus del Grup dels Cinc a qui Granados apreciava. Quan la Casa Dotesio va publicar la col·lecció, ningú no en podia preveure l’abast de la difusió; ja en vida de Granados algunes danses foren conegudes arreu i encapçalaren les llistes d’èxit a través d’enregistraments per a pianola; actualment estan presents en el repertori curricular de multitud de centres musicals d’ensenyament de tot el món.

El manuscrit hològraf d’ “Epílogo” de la segona part de Goyescas d’Enric Granados (1867-1916) està datat a Barcelona, el 28 de desembre de 1911. És un bonic exemplar enquadernat amb pergamí amb una cartela verda amb filet daurat. En el f. 1r porta a llapis de mà de l’autor: “para gravar [sic]” i “todos los títulos también en francés”. La música està escrita primer a llapis i després resseguida amb tinta negra; hi ha compassos ratllats. En la seva edició, Granados va dedicar aquesta peça al pianista francès Alfred Cortot. Granados va escriure força obres inspirades en la pintura de Francisco de Goya, pintor pel qual va tenir una devoció especial (les Tonadillas són un alt exponent d’aquesta font d’inspiració dins del gènere per a veu i piano). Explica a Joaquim Malats: “A Goyescas he trobat la meva personalitat; vaig enamorar-me de la psicologia de Goya i de la seva paleta”.

Vinculat amb el modernisme, motor cultural de la Barcelona del canvi de segle, Granados va estar involucrat des de l’inici en el projecte de l’Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana. La profunda amistat que el lligava amb Lluís Millet i Amadeu Vives, va fer que col·laborés de prop amb els fundadors, sobretot pel que fa a la implantació d’una educació musical molt reflexionada i dirigida als cantaires (Granados aspirava a una educació cultural del músic més àmplia, més eclèctica que la que oferia l’ensenyament oficial, com va fer palès en la seva Acadèmia fundada el 1901). El Palau de la Música acollí l’estrena de Goyescas l’11 de març de 1911. Amb Goyescas, Granados no només va contribuir a introduir la seva música en els corrents internacionals, sinó que va crear una obra mestra que mai no ha deixat d’integrar el repertori pianístic.

L’èxit internacional d’Enric Granados (1867-1916) com a compositor, ve precedit pel seu talent com a intèrpret. La Primera Guerra Mundial va significar per a Granados la frustració de projectes prometedors a Europa, tot i que li van permetre de desenvolupar nous plans als Estats Units. Però en un moment en què la seva projecció internacional ja semblava imparable, la fatalitat se’l va endur. Amb 48 anys va morir ofegat amb la seva esposa al Canal de la Mànega (el vaixell en què viatjava va ser torpedinat per un submarí alemany) de tornada de l’estrena de l’òpera Goyescas al Metropolitan Opera de Nova York i després d’haver participat en un concert a la Casa Blanca.

Entre les partitures originals de Granados que es conserven a la Biblioteca de l'Orfeó Català, hi ha un quadern d’apunts i una agenda amb adreces que utilitzà durant la seva estada als EUA. El quadern conté l’esbós d’una peça (Artimañas, Arlequina y consejos del hombre serio) que havia de formar part d’un projecte més ampli que el mateix Granados va batejar com Librito de caprichos. Es tracta de material inèdit.

En morir el músic, l’Orfeó Català –amb el qual Granados estava molt unit– va obrir una subscripció popular, va organitzar concerts benèfics i la Revista Musical Catalana va dedicar-hi un número especial. Les partitures i els documents originals de Granados que es conserven a la Biblioteca de l’Orfeó Català van arribar en diversos moments: a través de la donació del mateix Granados, dels seus hereus o d’Apel·les Mestres, col·laborador i amic íntim del compositor, també entusiasta de la tasca de l’Orfeó Català.