El Juicio particular és un dels onze oratoris compostos per Josep Pujol (actiu entre 1734 i 1798), successor de Francesc Valls com a mestre de capella de la catedral de Barcelona. La Biblioteca de l’Orfeó Català té un llibret editat el 1770, a més de material d’execució que comprèn 18 particel·les: violí 1 i 2, oboè 1 i 2, corn 1 i 2 i dos particel·les d’acompanyament, una de les quals especifica l’ús del contrabaix. El conjunt exigeix quatre cantants solistes que, segons la tradició de l’oratori establerta a Roma a la primeria del segle XVII per sant Felip Neri, personifiquen entitats morals: Juez eterno, Angel, Alma, Demonio. L’obra conclou amb un cor a quatre veus (soprano, contralt, tenor i baix), “O día de amargura, o día de dolor”, amb acompanyament d’orgue.

La música alterna recitatius amb àries, que estan expressament indicades en el llibret per una entrada justificada en l’escriptura del text i pel títol. La part de l’Angel té una rica ornamentació afegida a la cadència, una mostra més de la virtuositat vocal que es manifesta en algunes àries (Alma, “Los amantes suspiros”). Alguns textos podrien estar inspirats en àries italianes; per exemple, a la pàgina 2: “Sombra, qué pálida” recorda el principi de l’ària de Ferdinando Bertoni “Ombra che pallida”.

Un altre llibret que conté les mateixes paraules va ser musicat per Francesc Queralt (les Borges Blanques, 1740-Barcelona, 1825): du la data de 1790, però el títol indica una execució prevista per al 25 de gener de 1801.

Aquest cant estròfic de caire popular, per norma general, es compon de tornada i quatre estrofes. Segons les normes del gènere, és dedicat a un sant a qui es tracta d’honorar o de qui es demana la intercessió. L’origen dels goigs es remunta a l’època medieval, però les fonts musicals revelen la seva gran popularitat a la darreria del segle XVIII i primers anys del XIX. La melodia és simple, com també ho és el text, i pot ser cantada amb facilitat per un important grup de fidels.

Tal com ho recorden la introducció −“Pues que exemplar habeis sido de Reyes de Francia honor”− i la tornada −“Seais nuestro intercessor / San Luis de Dios querido ”−, aquesta obra participa de la devoció a sant Lluís (Lluís IX, rei de França, mort el 1270), la festa del qual se celebra el 25 d’agost. Cada estrofa recorda l’exemple o una de les gestes d’aquest rei pietós, com la seva participació en la quarta Croada o la pesta, de la qual va ser víctima.

Les particel·les donen una idea exacta de les veus i instruments necessaris per executar aquesta peça. Dos cors a quatre veus (tiple, contralt, tenor i baix) es responen; el primer canta la tornada i les estrofes 3, 5, 7, i 9; i el segon, les estrofes 2, 4, 6, i 8. Els acompanya l’orquestra habitual de les esglésies de primers del segle XIX, composta per dues parts de violins i diverses famílies d’instruments de vent, amb el suport d’una part d’acompanyament no especificada. La melodia, ben estructurada, no exclou algunes modulacions a les tonalitats veïnes.

La Biblioteca de l’Orfeó Català conserva també una importantíssima col·lecció de goigs impresos.

Ramon Carnicer (1789 - 1855) succeí el prestigiós músic italià Generali com a director del Teatre de la Santa Creu de Barcelona. Entre les seves obligacions tenia la de compondre simfonies per a les òperes que s’hi representaven, l’èxit de les quals el va animar a escriure obres de més importància. La seva primera òpera, Adele di Lusignano, sobre un llibret de Felice Romani, celebrà l’arribada a Barcelona de la princesa napolitana Lluïsa Carlota (germana de la futura reina d’Espanya Maria Cristina i promesa a Francesc de Paula). Aquest melodramma semiserio en dos actes de fort accent rossinià s’estrenà al Teatre de la Santa Creu (15 de maig de 1819) amb un repartiment format per Filippo Galli, Adelaida Sala, Maddalena Monticelli, Marianna Rossi, Savino Monelli, Domenico Vaccani, Gaspare Marinelli, Paolina Monticelli i Joan Munné.

Aquest document és molt representatiu d’un període en què la vida musical barcelonina girava entorn de l’òpera italiana. A diferència del que succeïa en altres països (on els textos es traduïen a la llengua local), aquí la representació era en italià i els llibrets impresos sempre porten una sinopsi en castellà. La tipologia d’aquest llibret imprès per Giovanni Dorca fa molt entenedora l’estructura musical de l’òpera, en què el text de les àries es presenta sempre sagnat.

La Biblioteca de l’Orfeó Català conserva una col·lecció de llibrets d’òperes representades a Barcelona gràcies, entre d’altres, a la donació dels descendents del crític del Diario de Barcelona Climent Cuspidera. El corpus principal el constitueix un conjunt de vint volums enquadernats a mitja pell marroquina negra.

La figura de Josep Anselm Clavé (Barcelona 1824-1874) ha estat àmpliament estudiada, segurament per ser considerada una de les personalitats musicals i polítiques que més influïren en la societat catalana del segle XIX.

Clavé va promoure l’accés directe de la classe obrera a la música, que fins llavors havia estat reservat a les classes socials benestants. El 1845 funda la Societat l’Aurora, un conjunt format per uns vint components que s’acompanyaven d’instruments populars. Més endavant, el 1850, aquesta formació, però formada exclusivament per un cor de 40 homes, va passar a dir-se La Fraternidad (el 1857 es dirà Euterpe) i és considerada la primera societat coral de la Península, tot iniciant la llarga tradició coral que caracteritza Catalunya.

Amb La Fraternidad, i després amb Euterpe, va organitzar vetllades musicals a diferents espais. Clavé també va ser propulsor del wagnerisme a Catalunya (el 1862 estrena la marxa del Tannhaüser), i va compondre la lletra i la música de moltes cançons, pensades, en principi, perquè les interpretés la seva societat coral.

Quan el 1891 els joves Lluís Millet i Amadeu Vives funden l’Orfeó Català ho fan, en part, inspirats per l’obra i el mite de Josep Anselm Clavé. El 1895, Aurea Rosa Clavé, filla del compositor, i també música, cedeix el dret exclusiu d’interpretació d’aquesta partitura a l’Orfeó Català.

Aquesta serenata per a veus d’homes, estrenada el 1873 sense gaire èxit (va ser estrenada a mitja temporada, amb Clavé ja absent per motius de salut), es considera una de les seves millors obres. Forma part del fons Clavé: un important fons de manuscrits –alguns d’autògrafs- que custodia la Biblioteca de l’Orfeó Català.