Fill del gran compositor Alessandro Scarlatti, Domenico Scarlatti (Nàpols, 1685-Madrid, 1757) va entrar el 1709 al servei de Maria Casimira, reina de Polònia, que acollia una petita cort al seu exili romà. Per a ella va compondre oratoris i òperes. Després de la mort d’aquesta, el 1715 va formar part, durant un temps, de la Capella Giulia, i el 1719 esdevenir mestre de capella del rei Joan V de Portugal. També va ensenyar música a la seva filla Maria Bàrbara, intèrpret remarcable, a qui el pare Giambattista Martini dedicà la seva obra monumental i erudita Storia della musica, publicada el 1757. El 1729 Domenico Scarlatti va acompanyar Maria Bàrbara a Espanya en casar-se amb el príncep d’Astúries, Ferran, fill de Felip V, que va pujar al tron l’any 1746. Scarlatti va fer tota la seva carrera a la cort espanyola, juntament amb l’il·lustre Farinelli.

El 1738 es publicà a Venècia la primera gran selecció de sonates dedicada a Joan V, gravada per Fortier amb el títol d’Essercizi per Gravicembalo di Don Domenico Scarlatti Cavaliero di S. Giacomo e Maestro dè Serenissimi Prencipe e Prencipessa delle Asturie etc. En el pròleg, Scarlatti detalla que la lletra D designa la mà dreta, i la M, la mà esquerra.

Aquest manuscrit, datat el 1740, conté en la primera pàgina la còpia de les sonates XVI a XXIX dels Essercizi i en testimoni a la ràpida difusió després de la publicació. D’execució esmerada (cada pàgina ve emmarcada per un fil vermell), va ser elaborat per un sol copista, probablement espanyol.

L’1 de juny de 1713 Vicente Rodríguez (Ontinyent, 1690-València, 1760) fou nomenat organista interí de la catedral de València després de la mort de Joan Baptista Cabanilles i, després d’haver guanyat un concurs l’1 d’abril de 1715, n’esdevingué el successor. Els arxius de la catedral en conserven dues misses i el salm Laudate Dominum omnes gentes.

Aquest preuat manuscrit representa la summa de la seva obra per a teclat, és a dir, trenta sonates (així ho diu el títol de cada peça) i una Pastorela sobre ritme en 6/8. Tal com anuncia la primera pàgina, les sonates estan ordenades progressivament per tonalitats i, alhora, per modes major i menor (sonates 1 i 2, Re menor; 3, 4 i 5, Re major; 6, Mi bemoll major; 7 i 8, Mi menor; 9 i 10, Mi major; 11, 12, 13 i 14, Fa major; 15, Fa sostingut menor; 16, 17 i 18, Sol menor; 19, La bemoll major; 20, La menor; 21 i 22, La major; 23 i 24, Si bemoll major; 25, Si menor; 26, Si major; 27 i 28, Do menor; 29, Do major; 30, Re bemoll major).

L’escriptura posa de manifest la recerca del virtuosisme. Tant en la forma –en general, la d’una sonata amb dues parts i monotemàtica– com en els procediments tècnics, aquestes peces reflecteixen la nova influència de l’estil d’Scarlatti i del pare Soler. Rodríguez, per exemple, es complau a jugar amb el sistema de mans encreuades (D, mà dreta; M, mà esquerra). La primera sonata, en tres moviments –viu-lent-viu– i d’estil molt brillant, s’inscriu en la gran tradició de les tocates per a teclat d’escola valenciana, de la qual l’autor va tenir l’avinentesa de prendre model al costat de Cabanilles o de Prada, mentre perfeccionava la tècnica del teclat.

Es tracta d’un manuscrit oblong amb enquadernació estampada en calent, guardes daurades cisellades amb flors. A la primera pàgina hi ha un ex-libris de Juan B. Tomás i es fa esment que Eduardo L. Chavarri va fer donació d’aquest manuscrit a l’Orfeó Català (València, 15 d’octubre de 1929).

Aquesta edició impresa, exemplar únic conservat d’aquestes peces per a clave o pianoforte de Joaquín Montero (Sevilla?, ca. 1740-ca. 1815), és dedicada a la Real Sociedad Bascongada. Aquesta societat estava emparentada amb la Sociedad Económica Bascongada de los Amigos del País, que finançava l’Academia de Música de Sevilla, atesa per l’administrador general d’Andalusia Pablo de Olavide. En aquest marc, una vintena d’il·lustres convidats, entre els quals Joaquín Montero, escoltaven les novetats musicals italianes i franceses.

Les poques coses que se saben de la carrera musical de Joaquín Montero el vinculen amb aquest cercle culte de Sevilla. La portada d’aquesta obra indica que era organista de l’església parroquial de San Pedro Real a Sevilla.

L’obra de Montero és coneguda per dues importants col·leccions: el manuscrit de la Biblioteca Nacional de Madrid, que conté deu minuets per a pianoforte, i aquesta edició. Montero també va deixar dues obres teòriques: Compendio armónico (Madrid, 1790) i Tratado teórico-práctico sobre el contrapunto (manuscrit, 1815).

Les sis sonates aplegades aquí presenten, totes, dos moviments fortament oposats, no solament pel ritme, sinó també per la tècnica emprada. Els moviments lents, generalment Adagio, en palesen una qualitat melòdica de gran bellesa, mentre que els moviments ràpids exigeixen una gran virtuositat a l’intèrpret i fan sonar els registres de l’instrument amb escales i arpegis. A mig camí entre l’estil barroc i el clàssic, aquestes Sonatas testimonien l’arribada del pianoforte a Espanya.

Quadern apaïsat de 20 folis, d’enquadernació moderna, amb quinze peces per a tecla i fragments de tres altres obres. El primer foli fa de portada amb el títol: “Sonatas del Pe fray Antonio/ Soler que hizo para la diversión/ del Sereníssimo Señor Infante Don/ Gabriel Obra 7ª y 8ª año 1786/ Joseph Antonio Terrés/ 1802”. Es desconeix la identitat d’aquest Joseph Antonio Terrés; potser es tractava d’un aficionat o docent que va compilar o utilitzar aquesta col·lecció al començament del segle XIX.

En realitat només la primera part del quadern inclou obres d’Antonio Soler (Olot, Girona, 1729-El Escorial, Madrid, 1783); són tres sonates i un rondó que, juntament amb una sonata anònima copiada després del rondó, van ser editades per Samuel Rubio com a sonates o moviments de sonates de Soler (sonates 58, 59, 60, 83 i 99 de l’edició de Rubio, 1958-62). Tal com indica el títol del manuscrit, aquestes obres semblen part de les que Soler va dedicar a Don Gabriel, fill de Carles III (a qui va tenir per alumne des de 1766), però la data de 1786 de la portada no pot ser data de composició de les obres, atès que Soler havia mort tres anys abans. En els folis (9-20) del quadern hi ha sis sonates de Carles Baguer (Barcelona, 1768-Barcelona, 1808), que van ser editades per Maria Ester-Sala (1976), a més d’un rondó del mateix compositor, un altre de “Venti” (probablement un compositor italià) i dos rondós anònims. Aquest manuscrit és un exemple molt interessant de la convivència de repertori local originat a Barcelona (Baguer va ser organista de la catedral) amb obres procedents de l’entorn de la cort (les de Soler) i de l’estranger (com la del probablement compositor italià Venti).