Aquest fragment (un full d’escriptura recto i verso) d’un antifonari –llibre en què s’anoten els cants de l’ofici per al temporal i el santoral– conté les melodies gregorianes cantades amb motiu de l’ofici del segon nocturn de Dissabte Sant, que marca el final de Setmana Santa i anuncia la Pasqua i pròxima resurrecció de Crist. Els responsoris van precedits de la lletra (R), i els versicles, de la lletra (V), escrites ambdues amb tinta vermella, la mateixa que s’empra en les inicials i la sil·labació del text. Aquestes melodies figuren en una dotzena de manuscrits inventariats en el Corpus antiphonalium officii. Gràcies a la presència del versicle Lustris sex qui jam per actis que apareix en el responsori Agnus Dei Christus, es pot comparar amb un manuscrit de Silos i un altre de Bénévent. Un altre versicle, Et dabit impios pro sepultura, permet relacionar-lo amb un manuscrit de Toledo.

La notació en forma de neumes, que indiquen les principals inflexions de la veu, pertany clarament a la notació anomenada aquitana, que originàriament s’emprava en l’àrea geogràfica corresponent a la llengua d’Oc i, posteriorment, amb l’expansió de l’orde de Cluny a la darreria del segle XI, també al nord de la Península Ibèrica. En aquesta notació, el punt s’associa sovint a les formes més complexes. S’hi distingeixen traços de pautat a punta seca (quatre línies) i una clau de Fa. 

Aquest fragment de missal amb música sobre pergamí presenta –tal com reflecteixen les inicials ornamentades amb tinta vermella i verda– una factura acurada. Les lectures, sense música, s’alternen amb les melodies gregorianes en notació neumàtica aquitana, que han pogut ser identificades per comparació amb el gradual de Saint Michel de Gaillac (París, Bibliothèque Nationale, Latin 776) editat per Marie-Nöel Colette i Rupert Fischer. Aquests textos corresponen al desenvolupament de diversos oficis del temps de Quaresma, concretament de la quarta setmana, el de la festa de les Quatre Tèmpores i el Diumenge de Passió. En aquestes pàgines, el xantre trobava els cants de la missa, els responsoris (R) i versicles (V), l’inici dels quals és anunciat amb lletres cal·ligrafiades amb tinta vermella, tant en el cas de les melodies de l’introit, el gradual, el tracte i l’ofertori (off), com en la comunió (co). Aquests cants s’alternen amb les lectures de l’Antic Testament (Llibre de l’èxode, Llibre d’Ezequiel, Hebreus). Certes melodies estan particularment ornamentades, sobretot el responsori i el tracte Saepe expugnaverunt de la pàgina 4, com ho demostra també l’ús de complexos neumes. Un filet de tinta vermella serveix de guió, que permet seguir les síl·labes i les lletres del text per sota de la línia musical.

S’hi observen, com a afegits, traços de ploma i numeracions més modernes. El document té un segell de procedència de la llibreria L’Arxiu, J. Batlle, Barcelona.

Aquest fragment d’antifonari del segle XIII és el resultat de restes d’enquadernació. La notació musical en neumes aquitans està transcrita sobre quatre línies, una de tinta vermella amb una clau de Fa, una de color gris i dues pautades a punta seca.

A la primera pàgina, s’hi van afegit diverses proves de ploma i petits dibuixos i inscripcions que daten de molt després de l’elaboració del manuscrit. N’hi ha una que esmenta l’any 1437 en xifres romanes. El full 1 conté els fragments d’un ofici per al naixement d’un sant màrtir, el full 2 conté fragments d’un ofici, ja sigui per a l’Assumpció o per al Naixement de la Verge o bé altres festivitats de verges i màrtirs.

Al revers del full 1 apareix escrita una verbeta (vba) o prosula de responsori, és a dir, vuit versicles (V) en forma de prosa binària sobre quatre melodies que es repeteixen, cadascuna dues vegades, dins de les quals cada nota correspon a una síl·laba. Efectivament, aquestes prosule o proses breus –terme que designa un cant litúrgic versificat– reprenen l’esquema binari de les seqüències o insercions melòdiques breus que tanquen una peça gregoriana. A la part superior del f. 1 verso, abans dels mots verbeta In tempore illo, es pot veure que només es van indicar les vocals per al responsori Gloria Patri et filio et Spiritui Sancto. Cal destacar-hi dos bemolls afegits posteriorment.

Els responsoris (R), versicles (V) i repeticions (P) són, majoritàriament, identificables gràcies al Corpus antiphonalium officii i presenten concordances amb altres antifonaris, especialment amb els de l’abadia de Montserrat. Al cos dels responsoris hi ha indicacions amb possibilitats de repetició (P).

Còdex musical amb una selecció de trops i seqüències marianes a una, dues i tres veus. Les peces polifòniques són tretze (cinc Sanctus, dos Agnus i sis proses) i pertanyen al gènere conductus, un dels dos que caracteritza el repertori de l’Escola de Nôtre Dame i els seus epígons; respecte de l’organum, en què brilla la melodia, en el conductus la paraula –el vers– preval sobre la música. L’escriptura és típica del gènere, amb notes quadrades soltes o enllaçades –lligadures– situades sobre pentagrama, susceptibles d’una interpretació rítmica relativa. Després del Còdex de Las Huelgas, és el més important amb repertori de la segona meitat del segle XIII entre els que es conserven a la Península Ibèrica. Sembla que prové de la cartoixa d’Scala Dei (Tarragona), però el més probable és que fos emprat i fins i tot copiat pels monjos del monestir cistercenc de Santes Creus, que el 1297 va subministrar els primers cantors destres en l’art de la polifonia a la recent fundada capella de Jaume II. La senzillesa del manuscrit, palesa especialment per la pobra qualitat del pergamí, contrasta amb l’extraordinària qualitat de la còpia, que està mancada d’errors, llevat de les esmenes dels seus propis copistes.

Un folio de pergamí amb notació de neumes catalans, provinent d’un manuscrit litúrgic del segle XI, va servir de coberta al manuscrit fins que fou substituïda el segle passat per l’actual enquadernació, també en pergamí.

Fascicle de vuit folis de pergamí, amb enquadernació i numeració modernes. Una inscripció al foli 8v permet deduir que, vers el 1400, va pertànyer a un alumne de l’escola de glossadors de Bolonya oriünd de la Corona catalanoaragonesa. Conté quatre fragments musicals polifònics del període estilístic de l’Ars Nova. Aquesta es caracteritza per l’ús de valors inferiors al de semibreu –equivalent relatiu de l’actual valor de negra–, que obre les portes a una escriptura molt més propera a la pràctica real de la polifonia; també per l’ús de compassos binaris respecte de l’ús exclusiu de compassos ternaris en el període immediatament anterior. Amb l’Ars Nova el que de fet s’introdueix en el sistema d’escriptura de la música occidental és l’ús dels seus quatre compassos bàsics: 2/4, 6/8, 3/4, 9/8.

El primer fragment del fascicle és el Glòria “Splendor patris” d’autor anònim; ve tot seguit un Agnus que no transmet cap altre manuscrit. La tercera peça és un Credo atribuït al teòric i compositor Petrus Tailhandier. L’última és el Kyrie “Summe clementissime” del desconegut Johannes Graneti. Llevat de l’Agnus, que és a dues veus, la resta del repertori és a tres veus; constitueix un cicle incomplet de l’Ordinari de la Missa la còpia del qual, molt deficient, delata l’aprenent de música. El foli 1v, escrit per una mà diferent de la resta del manuscrit, és l’únic sense errors.

Manuscrit sobre pergamí. Inicials ornamentades de dues classes; tinta vermella i blava amb filigranes a la primera part del manuscrit i, a partir de la pàgina 44, inicials secundàries amb tinta verda o groga.

Aquest processional agustí va ser creat al monestir de Sant Joan de les Abadesses, situat a la província de Girona. El monestir, fundació benedictina consagrada el 887, va incorporar-se a l’orde de sant Agustí, orde mendicant ratificat pel papa Alexandre IV el 1256.

Aquest manuscrit consta de dues parts: el temporal i el santoral (la segona part es conserva a la Biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona). En l’ordre litúrgic, el temporal marca el conjunt de melodies gregorianes emprades als oficis diaris, mentre que el santoral, la col·lecció de lectures segons les festes dels sants.

Tal com indica l’encapçalament, el manuscrit es va començar l’1 d’octubre de 1425 per iniciativa de l’abat Arnau de Vilalba (mort el 1427), les armes del qual, coronades per un bàcul (banda de gola sobre fons daurat), apareixen a l’inici de cada quadern o grup de pàgines, és a dir, a les pàgines 9, 17, 25, 33, 41 i 49.

Les melodies gregorianes, en notació quadrada catalana tardana sobre pentagrama de cinc línies vermelles (cinc pentagrames per pàgina) van acompanyades del text de les oracions per a l’aspersió dels indrets regulars (incloent-hi el refectori i la cuina) escrit en tinta vermella (fins a la pàgina 42) i, més endavant, en negre, per a les oracions privades recitades durant l’adoració de la creu. Aquest processional ofereix un testimoni de gran interès sobre els costums litúrgics d’un dels principals monestirs de la província de Girona.

Aquest còdex conté una primera part amb les melodies del cant pla (f. 1 a 27) i una segona part només amb els textos, que comença pel salm In exitu Israel (f. 28 a 40). El cant pla està transcrit en notació quadrada sobre pentagrama de línies vermelles, a raó de quatre pentagrames per pàgina. S’hi utilitzen les claus de Do i Fa. La utilitat pràctica d’aquest manuscrit està definida per les seves petites dimensions que permet que es pugui dur arreu amb facilitat. El corpus de melodies, acuradament estructurat segons el calendari litúrgic dels temps d’Epifania, Quaresma i Passió –festivitat de la Presentació al Temple (o Purificació de la Verge, In Candelis), Diumenge de Rams (In Ramis) i cerimònia de l’ablució dels peus, que té lloc Dijous Sant (Mandatum, f. 11v0-21r)– conclou amb els responsoris de difunts. La part consagrada a l’ablució dels peus presenta una sèrie d’antífones o responsoris (R) amb el seu versicle (V): les primeres vénen assenyalades per una lletra ornamentada amb filigranes amb tinta vermella i blava; els segons, per una lletra cal·ligrafiada amb més sobrietat.

El manuscrit no solament conté les melodies que s’han de cantar, sinó també unes instruccions molt precises sobre les posicions i els moviments que han d’acompanyar cada frase de la litúrgia. Aquestes instruccions vénen anotades o bé amb tinta vermella entre els versicles, o bé afegides al marge amb tinta negra. Així, per a la celebració In Candelis, els cantaires han d’estar dempeus i amb el cap destapat, mirant a l’altar i encarats vers l’altre cor. En el moment del Gloria Patri (f. 4) s’han d’inclinar; més endavant, al final de l’ofertori i després d’oferir les candeles, han de tornar al seu seient sense deixar de mirar a l’altar i amb el cap tapat. Cal destacar la inscripció, a l’últim full, dels funerals d’un prevere. 

Manuscrit de polifonia religiosa de final del segle xv i principi del xvi amb 22 obres, cinc de les quals anònimes, de Bartomeu Cots (1), Heinrich Isaac (4), Josquin des Pres (4), Milans (1), Jacob Obrecht (1), Francisco de Peñalosa (1), Alonso de la Plaja (2), Marturià Prats (1), Jean Richafort (1) i una obra atribuïda en diverses fonts a quatre compositors diferents: Anchieta, Compère, Peñalosa i Ribera. La combinació de compositors desconeguts com Milans i Plaja (o poc coneguts com Cots i Marturià) de l’àrea catalana amb primeres figures internacionals com Isaac, Josquin i Obrecht, ens presenta un enigma molt interessant sobre el lloc on es va compilar i cantar aquest manuscrit, especialment perquè: 1) és l’única font que transmet la Missa Argentum et aurum d’Isaac; 2) amb l’excepció d’un imprès defectuós de 1503, és la font més completa de la Missa Salve diva parens d’Obrecht, i 3) juntament amb el manuscrit Vaticà 41, és la font més fiable per a la transmissió de la Missa Fortuna desperata de Josquin. Evidentment, el Ms. 5 no és una font perifèrica; el copista principal sembla haver tingut accés directe a versions fidels del repertori internacional.  La inscripció d’aquest copista, probablement estranger, que diu “Scriptum per me Desiderium Johannis Clericum AEseteñ”(?), indica que el seu nom era Desiderium Johannis, però “AEseteñ” no ens aclareix el seu lloc de procedència; es podria referir a Isernia, localitat a prop de l’abadia de Montecassino al Regne de Nàpols. De totes maneres, no es pot descartar que el manuscrit el copiés a Catalunya, atès que un altre copista va afegir obres de compositors catalans. La presència en el manuscrit del motet Domine non secundum de Josquin (obra associada amb un cerimonial al Vaticà), així com la marca d’aigua en el paper (flor de lis en un cercle) semblen afavorir l’origen italià del Ms. 5; a més, aquest tipus de marca també es troba en dos manuscrits musicals de la Capella Sixtina, Vaticà 49 i Vaticà 63, copiats entre 1480 i 1507.  Potser la carrera musical de Marturià Prats, cantor, compositor i orguener barceloní que va cantar a la capella papal a Roma (1501-1503) –i que tornà a Barcelona, on el trobem el 1514 construint l’orgue de la basílica de Santa Maria del Mar–, podria explicar les adicions d’obres de compositors catalans, així com un possible trasllat del manuscrit d’Itàlia a Catalunya.

Manuscrit de polifonia religiosa de la segona meitat del segle XVI amb 23 obres (3 misses, 1 credo, 2 passions, 4 lamentacions, 1 himne, 2 magnificats, 5 motets i 5 falsbordons) de les quals 14 són anònimes i la resta són de Morales (6), Montes (1), Vila (1) i Çorita (1). Un sol copista sembla haver estat responsable de copiar-lo, en un context lingüístic català, atès que, per exemple, l’expressió “lo darrer” (fol. 91v-92r) s’utilitza per indicar quina és la música per al darrer Kyrie d’una missa. La marca d’aigua al paper (corona amb estel) no s’ha pogut documentar amb precisió, però filigranes semblants daten entre 1561 i 1578. La presència en el Ms. 6 d’una obra del compositor Nicasio Zorita (ca. 1545-ca. 1593), mestre de capella de la catedral de Tarragona des de 1578 (que abans havia estat a València), i d’una obra d’en Vila –Pere Alberch (1517-1582) o possiblement el seu nebot Lluís Ferrán i Ferrament alies Vila (1565-1631), organistes de la seu de Barcelona–, suggereix els possibles contextos en els quals s’hauria pogut copiar aquest manuscrit. Una inscripció en el fol. 1 afegida clarament per una mà posterior esmenta els noms de dos escolans de “Sant Miquel” (institució no identificada) amb la data 1636, la qual cosa indica que probablement el manuscrit es va continuar utilitzant a la primera meitat del segle XVII. 

Aquest gradual va ser elaborat el 1623 per a un convent de la ciutat de Puigcerdà a la Cerdanya per un dels seus monjos, Franciscus Vincent Benet, tal com el copista ho va deixar anotat en una orla. Es poden trobar altres noms semblants en un obituari del monestir dominicà de Girona, però no coincideixen exactament amb aquest. Les melodies de cant pla estan ordenades segons les pregàries de l’ordinari de la missa, entre les quals hi ha set melodies per al Credo, i set per al Kyrie, a més de les Lamentacions de Jeremies, les antífones i responsoris per a Completes, incloses les antífones marianes Ave Regina coelorum i Salve Regina. Entre els Credo, destacar el titulat “indiano”, el qual ens permet suposar que el compilador va tenir contactes directes o indirectes amb missions religioses a l’Amèrica del Sud. Els Kyrie poden ser emprats per a tota mena de festes simples, dobles, ferials o per a l’ofici de difunts. D’elaboració acurada, aquest manuscrit de pergamí inclou, no solament una portada i un índex del contingut realçat amb aiguada, sinó també capitals decorades amb filigranes amb tinta vermella i blava. De ben segur va tenir utilitat com a llibre de cor.