A la portada d’aquesta edició, la dedicatòria i la signatura de Ferran Sor (Barcelona, 1778-París, 1839) estan recobertes per una tira de paper amb l’adreça de José León, marxant de música de Madrid: carrer de la Gorguera.

Aquestes sis peces estan ordenades en tres grups de dues peces, cadascun en una tonalitat diferent, tot associant un moviment lent a un vals a tres temps (Cantabile i vals en Do major, Andantino i vals en Mi major, Moderato i vals en La major).

La guitarra va tenir un èxit increïble en la dècada de l’any 1830 a tot Europa, sobretot gràcies als virtuosos italians Carulli i Paganini, i els espanyols Ferran Sor i Dionisio Aguado. Els editors parisencs, com el napolità Antonio Pacini (1778-1866), van contribuir a aquesta “guitarramania”. La publicació del Méthode pour la guitare (Bonn, 1830; París, 1832) de Ferran Sor, com també els seus 63 números d’opus, representen l’apogeu d’aquest repertori. Compositor i virtuós, Sor va escriure peces per a guitarra de tots els gèneres i d’una gran qualitat estilística (sonates, estudis, fantasies, variacions, duos, etc.).

Ferran Sor va cursar els primers estudis musicals a l’Escolania de Montserrat. Va iniciar la seva carrera amb la protecció de mecenes, com la duquessa d’Alba i el duc de Medinaceli, i la va continuar durant l’ocupació francesa de Josep Bonaparte. El 1813 es va haver de refugiar a París. La seva carrera internacional el va dur fins a Londres i posteriorment a Sant Petersburg. També va tenir un gran èxit com a compositor d’òperes i ballets.

Nascut a Múrcia el 1802, Félix Ponzoa va seguir una brillant carrera a l’Administració pública que el dugué a Palma de Mallorca, Barcelona i Castelló. Les seves obligacions li van deixar prou temps lliure com per dedicar-se a treballs d’erudició històrica i arqueològica, com també a la producció literària. Entre el 1849 i 1857 es va consagrar a la guitarra com a intèrpret i conferenciant, especialment a Barcelona, en el marc de la Sociedad Literaria. El seu tractat està influenciat per altres escrits igualment dedicats a la guitarra, com ara el Tratado teórico-práctico de armonía y composición de Francisco Andreví (Barcelona, 1848). Exigeix als guitarristes un gran domini del llenguatge musical (harmonia i contrapunt). Compost d’una introducció i 36 capítols, acara d’una manera progressiva i sistemàtica totes les qüestions de tècnica i descriu les formes habituals de la música per a guitarra –preludi, minuet, variacions, fantasia, obertura i simfonia, etc. La segona part del tractat és consagrada a tretze notes biogràfiques sobre grans intèrprets i compositors de guitarra, com són Ferran Sor o Dionisio Aguado, notes que han estat represes, de vegades literalment, per Mario Soriano Fuentes en la seva Historia de la música española desde la venida de los fenicios hasta el año 1850 (Barcelona-Madrid, 1855-1859). Aquest tractat es confirma, doncs, com una font important per a la història de la música a Espanya.

Un manuscrit de contingut semblant es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid.

En la primera part del segle XIX la guitarra viu a Catalunya un moment de gran eufòria. Els seus intèrprets més destacats s’encarreguen de fornir un repertori prominent i alguns d’ells arriben a obtenir un ressò internacional sense gaires precedents.

A la BOC es conserva un important fons de guitarra que prové, entre d’altres, de la biblioteca musical de Josep Ferrer i Apel·les Mestres. Aquest exemplar únic de la 2ª Fantasía para guitarra sola de Bonaventura Bassols (Figueres, 1812; Tortosa, 1868) és possiblement l’única obra publicada a Espanya del guitarrista. L’obra porta una dedicatòria a Narcís Inglada i consta de: Introducción (Largo-Andante con expresión), Tema (Andante) i Tres variaciones. Com és característic d’aquest gènere, l’escriptura és molt virtuosística.

Hi ha poques dades biogràfiques del compositor. Se sap que va fer molts concerts a Barcelona, sobretot en l’àmbit privat dels salons de l’aristocràcia. Entre les seves aparicions públiques, cal destacar la participació en el concert de benvinguda ofert per la Sociedad Filarmónica (Bassols n’era director del cor) a Franz Liszt, quan aquest va ser a Barcelona (1845). També va tocar a duo amb dos famosos guitarristes de gira a la ciutat: l’italià Luigi Legnani i Trinidad Huerta. Com a intèrpret emprava la tècnica de tocar amb les ungles.

Reconegut professor de guitarra, actiu des de la dècada de 1840 fins que es va exiliar a Xile per raons polítiques (1854), va tenir com a alumnes més destacats el seu germà Narcís, el crític musical Pau Piferrer, Josep Viñas, Jaume Bosch i Josep Costa.

Quan Francesc Tàrrega (1852-1909) va començar a estudiar guitarra amb Julián Arcas, la popularitat i importància d’aquest instrument havia perdut molt de terreny en favor del piano. La brillant trajectòria de Tàrrega com a concertista per tot Europa va contribuir en gran manera a revitalitzar-lo.

Si bé s’ha emmarcat sovint la seva producció en l’àmbit de la música de saló, aquesta ha arribat a tenir un ressò internacional no gens menyspreable. Tàrrega creia indispensable donar a la guitarra un repertori adequat i va transcriure un nombre importantíssim de petites obres d’autors romàntics i sobretot d’Albéniz i Granados, de qui era amic.

Tàrrega es decantà sobretot cap a la composició de petits preludis, concebuts gairebé com a breus estudis d’expressió i de fraseig, als quals ell mateix no va donar gaire importància; normalment els traslladava al paper després de ser interpretats diverses vegades. El degoteig melòdic i l’ús predominant de formes monotemàtiques o binàries simples fa que tinguin un caràcter d’improvisació. Instal·lat a Barcelona des del 1881, va menar una vida retirada i exclusivament dedicada al seu instrument i a la pedagogia.

Són pocs els manuscrits autògrafs que es coneixen de Tàrrega; el que es conserva a la BOC és el Preludio en La menor núm. 2, dedicat a un altre guitarrista i alumne seu, Miquel Llobet (1878-1938). En aquesta obra es troben modulacions cromàtiques poc freqüents en la seva música; així volia fer notar les inclinacions creatives del seu jove deixeble. En l’angle inferior dret del verso es troba un fragment d’un estudi.