COVID-19. Protocol de seguretat i mesures preventives. MÉS INFO

Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Entrevistem a Enric Giné, enginyer, tècnic de so i músic

18 de setembre de 2020
Perfils

Enric Giné al seu estudi

"La feina de restauració sonora i audiovisual és força desconeguda. Més enllà de l’experiència d’algun curs de postgrau puntual, al nostre país no existeix encara una formació específica, completa i estable sobre restauració d’aquest tipus de fons, si més no a nivell tècnic"

Enric Giné és enginyer, tècnic de so i músic. Va realitzar estudis d’Enginyeria Superior de Telecomunicacions a La Salle i el Grau mig de piano clàssic al Conservatori del Liceu. Es dedica a l’àmbit de la preservació sonora i a l’enregistrament de música clàssica i és docent a l’ESMUC (Departament de Sonologia) i la UPF (Enginyeria en Sistemes Audiovisuals). Disposa d’estudi de restauració sonora i producció musical a Barcelona (www.tasso.cat) on treballa per donar servei a institucions patrimonials de l’àmbit públic i privat, discogràfiques i clients particulars.

1. Quants anys fa que et dediques a aquest món i què t’apassiona més de la teva feina?

Doncs ja fa més d’una dècada... al món de la restauració sonora hi vaig entrar gràcies a una beca formativa al British Library Sound Archive, a Londres, l’any 2009. Van ser uns pocs mesos de formació intensa que em van obrir la porta a un món professional que desconeixia. A partir d’aquella experiència i amb els anys de docència universitària m’he anat decantant per la història de l’enregistrament, la preservació de formats històrics, la interrelació entre contingut i continent i les possibilitats de restauració sonora, tant a nivell físic i documental com artístic, i tant per als formats analògics com digitals.

2. Creus que a Catalunya es coneix àmpliament la teva professió? Hi hauria d’haver més difusió?

La feina de restauració sonora i audiovisual és força desconeguda. Més enllà de l’experiència d’algun curs de postgrau puntual, al nostre país no existeix encara una formació específica, completa i estable sobre restauració d’aquest tipus de fons, si més no a nivell tècnic. Cal buscar-ho a l’estranger, cercant bibliografia i cursos especialitzats, participant en institucions amb afany de divulgació com ara IASA, ARSC, etc. Aquesta mancança formativa afecta a la consolidació mateixa de l’especialitat, a la què s’hi arriba encara bàsicament per experiència, per decantació o per vocació.

3. Ens podries explicar breument i a grans trets quin és el procés de recuperació o digitalització de fons sonors?

En primer lloc, cal valorar i documentar el fons sonor en el seu context. És important entendre’l com un tot i no entrar en la manipulació ni en el procés de reproducció (que no deixa de ser intrusiu) sense abans conèixer bé què es té entre mans, quin és l’estat de conservació físic, quines opcions de neteja i de recuperació són viables (per exemple, saber quan podem emprar solucions líquides, o quan hi ha risc d’higroscopicitat).

Seguidament, cal escollir i calibrar la cadena de reproducció en base als coneixements previs adquirits. Per a enregistraments molts antics (especialment els acústics, previs al 1925), per exemple, cal descartar els reproductors d’època i optar per equips moderns (electrònics) que puguin extreure el màxim d’informació sonora del mateix suport, sense oblidar el context de reproducció original. Cal precisar i documentar paràmetres com la velocitat de reproducció (que lògicament afecta a l’alçada tonal), els filtres originals d’enregistrament (filtres de pre-èmfasi o de-èmfasi que calgui revertir), el tipus d’agulla (forma i diàmetre) més convenients per a cada disc, el tipus de capçal per a formats magnètics, etc.

Finalment (i en el fons, aquest és el pas més estandarditzat) cal digitalitzar la informació extreta amb la màxima resolució possible per a obtenir el que en direm el màster digital, a partir del qual generarem derivats de reproducció, difusió en línia, etc.

4. A nivell general i segons la teva experiència, quins creus que són els principals problemes de deteriorament que presenten la majoria dels  suports sonors al cap dels anys? Què recomanaries si algú té antigues bobines analògiques o discs de vinil o pedra?

Sovint la inspecció visual a ull nu i el resultat sonor no van de la mà. Passa especialment en discs de pedra, on la inspecció microscòpica pot confirmar danys severs inesperats en la integritat del solc enregistrat. En medis magnètics, el pitjor que ens pot passar (i que sovint apareix en cintes relativament recents, a partir de finals dels anys 70) és el despreniment de l’emulsió magnètica per hidròlisi. En discs de transcripció, la delaminació és un procés irreversible que es veu accelerat per males condicions de preservació. En DATs (cassets digitals) podem trobar-nos amb incompatibilitats insalvables entre reproductors i cintes. En CDs, l’oxidació de la làmina enregistrada. En definitiva, cada format (també els digitals i no només els basats en formats físics, evidentment) presenta els seus problemes, i existeixen llistats de prioritat a l’hora d’abordar la digitalització de fons sonors i audiovisuals en funció no només de l’estat físic de conservació sinó també, lògicament, del seu interès (unicitat, exclusivitat, etc.). Per tant, davant l’existència d’un fons audiovisual pendent de preservació, cal establir prioritats en funció de la fragilitat material, el valor documental (especialment per a enregistraments no comercials, inèdits) i la disponibilitat mateixa de sistemes de reproducció. Mentrestant, convé garantir unes mínimes condicions d’estabilitat (temperatura i humitat).

5. Amb el CEDOC ja fa uns quants anys que ens digitalitzes els fons sonors. Podries dir-nos un o varis detalls curiosos dels nostres fons sonors?

Els fons sonors del CEDOC són especialment interessants per la seva complexitat i integritat. Poques vegades es disposa d’un fons amb edicions tant comercials com enregistraments privats que preservi alhora diverses matrius descartades d’un mateix enregistrament i tota mena de documentació annexa que la complementa (la correspondència creuada amb les companyies discogràfiques, per exemple). Això ens permet una mirada polièdrica (metadades) que de retruc aporta coneixement sobre la història de l’enregistrament (els equips tècnics implicats i el seu modus operandi, criteris en la selecció de les millors preses de so) especialment a la Barcelona dels anys 20-30 del s.XX, que concentrava aleshores la gran majoria de les cases discogràfiques establertes a Espanya.

6. A nivell general, amb tots els teus anys d’experiència podries dir-nos algun enregistrament que t’hagi agradat digitalitzar de manera especial?

A nivell artístic, els fons sonors de Pau Casals, Alícia de Larrocha i Frederic Mompou m’han permès gaudir d’uns viatges musicals excepcionals... A nivell històric, recordo alguns discs de transcripció d’al·locucions polítiques de l’època de la Guerra Civil que resulten colpidors. També em ve al cap, per exemple, un disc d’acetat que conservava el toc de sirena que anunciava, a Badalona, la imminència de bombardejos. A nivell de repercussió pública destacaria la digitalització del primer enregistrament que ens ha arribat d’Els Segadors, un disc de pedra de tipus Berliner de l’any 1900 conservat al Museu de la Música de Barcelona.

7. Què recomanaries als arxivers o documentalistes en matèria de tractament de fons sonor? Creus que s’hauria de donar més coneixement d’aquesta tipologia documental dins aquestes disciplines?

Em costa recomanar res que no sigui un gran desig de major interrelació i intercanvi acadèmic i professional entre tots els que, des de diferents àmbits, podem ajudar en la preservació d’aquest patrimoni tan específic. Penso en compartir i contrastar coneixements tecnològics, electrònics i informàtics, de l’arxivística, la musicologia, la conservació i restauració de béns culturals, etc.

Sens dubte cal una sensibilitat especial (un interès per recuperar el passat, per la història i pel patrimoni) que no sempre es troba en l’àmbit de les mal anomenades noves tecnologies. Però quan això es dóna i es poden crear equips de treball que es complementen, la corba d’aprenentatge s’accelera i l’experiència és molt enriquidora.

8. Quin creus que és l’estat actual de la preservació dels fons sonors a Catalunya? Creus que es té prou consideració en aquest tipus de fons?

Diria que hi ha un interès creixent en aquest tipus de fons, encara que això no es tradueixi necessàriament en una priorització en la seva preservació, tampoc a nivell pressupostari. Dol especialment quan s’arriba massa tard (quan el contingut sonor esdevé irrecuperable) i per això és tan important, si més no, inventariar amb detall el fons (que sovint pot ser molt heterogeni), posar-lo en valor i preservar-lo fins que arribi el moment de la digitalització.

9. Per últim ens recomanaries alguna o vàries webs amb algun fons sonor d’interès especial?

Sovint passa que entre els processos de preservació i digitalització -que inicialment queden acotats en l’àmbit intern de les institucions patrimonials, o de particulars- i la pròpia difusió pública del material, apareixen consideracions de tipus legal (gestió de drets) que poden alentir aquest darrer pas.

Tanmateix, i a banda de l’arxiu en línia d’enregistraments sonors del mateix CEDOC, a nivell local destacaria el fons sonor de l’Arxiu Alicia de Larrocha (http://fondo.aliciadelarrocha.com/ca/cataleg). A nivell internacional, una de les millors referències és el British Library Sound Archive, amb l’interès sonològic afegit de disposar d’un apartat concret per a la història de l’enregistrament sonor (https://sounds.bl.uk/Sound-recording-history). Com a agregadors generalistes que inclouen fons sonors en línia destacaria la Memòria Digital de Catalunya (https://mdc1.csuc.cat/), la Biblioteca Digital Hispánica (http://bdh.bne.es/) i Europeana (www.europeana.eu).