Antoni Nicolau. Del simfonisme a l’obra coral
Antoni Nicolau va néixer el 1858al carrer de Portaferrissa, a Barcelona. De jove va iniciar els estudis de medicina, però ben aviat s’adonà que la música era la seva vocació.
Als disset anys ja va compondre la primera obra, Fantasia per a piano, sobre motius d’una òpera de Meyerbeer, i també la simfonia Athalia.El 1879, després d’haver guanyat un concurs públic convocat per la Diputació de Barcelona, va iniciar una residència a París, fins el 1886, per tal d’ampliar els seus estudis musicals.
Aquesta estada de set anys a París la dedicà a l’estudi, a l’assistència a concerts i a l’amistat amb els millors compositors coetanis. Allà va estrenar, quan només tenia vint-i-quatre anys,el 1882,el poema simfònic El triomf de Venus, una obra que va ser elogiada pel crític musical del diari «La Liberté» i alhora compositor Victorin de Joncieres, que va afirmar: “és una partitura que revela en el seu autor un vigorós temperament musical... L’autor d’El triomf de Venus és un dels compositors moderns més dignes de cridar l’atenció del públic; posseeix una delicadesa d’expressió, una propietat en els efectes i un coneixement tan exacte de l’orquestra, que el situen des d’ara en el primer ordre dels músics més notables de l’escola moderna”.També a París va estrenar la llegenda bretona per a orquestra, solo i cor Henora i enllestí el poema simfònic Spes, dedicat a la inauguració de l’Exposició Internacional de Boston.Partitures originals que es conserven al CEDOC.
Cal destacar que, de retorn de París el 1886, en plena Renaixença, va iniciar el propòsit de donar a conèixer les obres més destacades de l’escola francesa aprofitant la temporada de Quaresma del Liceu i també un cop constituïda la Societat Catalana de Concerts de la qual ell prengué la direcció, entre el 1892 i el 1896, tot donant a conèixer a Barcelona nombroses pàgines de Wagner, Simfonies de Beethoven i Mendelssohn, entre d’altres, per diferents teatres de la ciutat, però sense oblidar les obres de compositors catalans com ara Pedrell, Albéniz, Granados, Millet...Destaquem també el cicle de concerts que portava el seu propi nom: Concerts Nicolau.
A partir del 1900 cultivarà especialment la musica vocal, que presenta una relació intencional directa amb l’escola nacional catalana. Hi destaquen composicions amb text de Jacint Verdaguer que figuraren en el repertori de l’Orfeó Català a partir del canvi de segle, com La mort de l’escolà (1900), La mare de Déu (1901), Entre flors i Divendres Sant (1902), Teresa i El noi de la mare (1903), Captant (1904), el Cicle montserratí, etc.