Fragment de l’escrit Les cançons populars nadalenques de Joan Tomàs (Barcelona, 16-XII-1964)

 La cançonística popular nadalenca és ben extensa a Catalunya. Hom n’ha publicat un nombre força respectable de col·leccions. Els que ja no som joves recordem aquells llibrets d’escasses pàgines, il·lustrats amb un candorós boix a la coberta, que venien els ceguets per pocs cèntims, amb els textos de les cançons més conegudes per cantar davant el pessebre. Més endavant, han anat sortint altres volums amb força més tonades que aquells primitius llibrets, que s’han publicat amb música i lletra. Les tonades nadalenques també han tingut un capítol important en les col·leccions de cançons populars catalanes de tota mena que han anat veient la llum més ençà.

Nosaltres, que hem recorregut bona part de Catalunya anant a la recerca de la nostra cançó popular, podem constatar que el poble nostre estima de debò les cançons nadalenques, perquè les canta i les viu cada any per aquestes diades. A tot arreu on hem estat n’havem trobat poques o moltes. Si totes les que tenim transcrites les juntéssim, en faríem un volum que sobrepassaria qualsevol dels més copiosos que s’han publicat.

Quin encís!, quina candorositat!, quina corprenedora senzillesa, la de les nostres inefables cançons de Nadal!, i, també, quina diversitat de temes, dintre una mateixa unitat, tracten els inconeguts poetes populars: la Mare de Déu i sant Josep, els Reis d’Orient, els pastors, les bèsties, les cançons seriades, les destinades als infants... I què en podem dir dels músics “inventors” de les melodies? Fixeu-vos com cada una d’elles està estretament lligada al seu text, com aquest músic rústec ha sapigut idear aquestes belles tonades i com el poble les ha assimilat i les ha transformat, moltes vegades, en petites obres d’art, i ha creat aquest tresor de variants que constitueixen la fesomia musical del poble nostre.

Recordeu la superba melodia d’El cant dels ocells (tan genialment harmonitzada pel mestre Lluís Millet), de la qual Stravinsky digué que és la cançó popular més ben estructurada i més emotiva que havia sentit, i El desembre congelat, amb tanta elegància en els seus dibuixos melòdics; el tendríssim Noi de la Mare, del qual mossèn Cinto va fer aquella poesia que tan superbament glosà musicalment el mestre Nicolau, i la candorosa cançó de La pastora, i el joiós i tabolaire Fum, fum, fum i tantes i tantes d’altres...

“Casa que pessebre fa, no li falta mai el pa”, diu el refrany. Tampoc li manca aquell entusiasme ni aquella il·lusió que enlairen l’esperit i encomanen una espurna d’alegria al viure dels temps nostres, tan eixorc, tan eixarreït. Però cal que (si més no en aquestes festivitats) ens tornem tots plegats senzills de cor i de pensa, com els infants i com els pastors de Betlem, i que cantem davant l’infant del pessebre (encara que algú les intenti bandejar) les nostres incomparables, úniques, cançons ancestrals, que són les d’abans, les d’ara i les de sempre.