Aquest 24 de maig presentàvem a la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català l’última exposició produïda pel CEDOC. Després de donar a conèixer intèrprets, compositors i altres temàtiques musicals, relacionades amb els nostres fons, era el torn de qui podríem anomenar “el fotògraf de la música”: Pau Barceló. 

Pau Barceló fou un músic senzill, sobretot generós, i un gran professional, un fotògraf al servei de la cultura catalana, que no estalviava hores de feina per assolir els objectius. La seva personalitat entranyable i alegre es va reflectir de manera paral·lela al seu estil professional, sense estridències ni contrastos, sense angles ni punts de vista agosarats, i construint un llenguatge fotogràfic proper, en què el més rellevant era documentar l’esdeveniment i els seus actors. 

Al Palau de la Música, Barceló hi va treballar des de finals dels anys seixanta fins a la seva mort, tasca que va donar com a resultat un fons de més de cinc mil imatges que conservem als fons del CEDOC, entre els quals el fons fotogràfic de la «Revista Musical Catalana», que vam ingressar el 2019, i que guarda més de mil imatges del fotògraf.

La majoria d’aquests fotografies s’emmarquen en les programacions musicals que feien anualment entitats com el Patronat Pro-Música, vigent entre els anys 1958 i 1984, i també el Festival Internacional de Música de Barcelona, entre els anys 1963 i 1987. Foren uns moments de gran efervescència musical, que li van permetre conèixer i retratar en primera persona grans directors, compositors i intèrprets, tant internacionals com del nostre país. 

A l’hora de plantejar l’exposició, vam pensar que estaria bé poder dedicar-la a una sèrie d’àmbits que expliquessin els diferents moments en què Barceló documentava els concerts o bé altres moments amb els intèrprets i compositors fora de l’escenari, i d’aquí van sorgir sis àrees temàtiques que constitueixen el discurs expositiu a partir del qual s'ha fet una tria de 116 imatges que es pot veure a la mostra.

1.El gest del director. Pau Barceló va captar, a través de l’objectiu de la seva càmara, les indicacions dels directors. Les seves fotografies immortalitzen cada gest: canvis dinàmics, rítmics o expressius es desprenen de totes aquestes imatges

2.Els intèrprets. L’expressivitat i la manera de fer-nos viure la música per a cada intèrpret és única i singular, és així com a través de l’expressivitat física, que podem veure en els retrats, podem percebre la intensitat amb la qual a través del gest o els ulls, el músic revela el seu instant sublim on el temps s’atura, i la fotografia ens trasllada en aquell moment

3. Rere l’Escenari. Entrevistes. Pau Barceló acompanyava els intèrprets tant davant com darrere l’escenari. Aquest fet li permeté captar aquells moments més íntims i personals dels grans noms del panorama musical. En les entrevistes prèvies i ens els postconcerts, el fotògraf va retratar les escenes que el gran públic no podia veure i que ara tenim l’oportunitat de conèixer

4. Els cors. Pau Barceló va ser testimoni dels grans concerts corals del Palau de la Música Catalana. La seu de l’orfeó més emblemàtic de Catalunya ha esdevingut l’escenari històric tant de l’Orfeó Català com del món coral

5. El retrat. El retrat, gènere per excel·lència de tots els temps, es converteix aquí en un segell propi per l’autor, que ha sabut copsar en primer pla o pla general l’ànima de l’intèrpret en tot el seu moment vital, copsant  la grandesa i la personalitat de l’artista, on una mirada o un somriure val més que mil paraules. 

6. El Punt final. El punt final d’un concert era l’última oportunitat d’immortalitzar els músics dalt l’escenari. La satisfacció de l’artista versus l’agraïment del públic. Moments de gratitud recíproca i de joia inmensa d’haver viscut grans concerts. Instantànies de nit inoblidables en la història del Palau de la Música Catalana