El Llibre d'Orgue del Palau de la Música Catalana
El febrer de 1973, la restauració de l’orgue del Palau de la Música va propiciar el que probablement va ser el contacte més intens de Montserrat Torrent amb la música del seu temps. L’operació, confiada a Organería Española, responia a la recent declaració del Palau com a Monument Artístic Nacional, que va comportar diverses obres encaminades a restaurar l’edifici i tornar-li la prestància que havia tingut a principis de segle. Pel que fa a l’orgue, se’n va renovar pràcticament un quaranta per cent: des de la modificació dels jocs fins a la transformació dels registres, l’adaptació de l’afinació, la renovació del sistema de transmissió, la substitució del ventilador i la inclusió d’una nova consola mòbil, obviant, però, l’eliminació del soroll que feien els electroimants.
A més, per celebrar una ocasió tan esperada, la Direcció General de Belles Arts va encarregar una obra a cadascun dels dotze compositors espanyols més destacats del moment i en va editar la col·lecció en un àlbum comme- moratiu de tirada numerada. Les obres, les va estrenar Montserrat Torrent en un concert que va tenir lloc el 21 de febrer en el marc de la III Semana de Nueva Música que es va celebrar del 20 al 26 d’aquell mes en diversos escenaris de Barcelona. La dificultat de la cita, doncs, va raure en les grans diferències estètiques, estilístiques, tècniques, gràfiques i fins i tot de qualitat existents entre els dotze compositors seleccionats: Carles Guinovart —que va escriure Radiaciones—, Salvador Pueyo —Pensar—, Tomás Marco —Astrolabio—, Carmelo Alonso Bernaola —Pieza para órgano—, Lleonard Balada —Elementalis—, Ernesto Halffter —Tiento—, Òscar Esplà —Impromptu Rondino—, Frederic Mompou —Pastoral—, Manuel Castillo —Fantasía para un libro de órgano—, Josep Soler —Grave—, Xavier Montsalvatge —Aureola para una imagen de Ramón Amadeu— i Francisco Escudero —Toccata para órgano.
Diversos moments del concert amb motiu de la inauguració de l'orgue acabat de restaurar. Durant el concert Montserrat Torrent va estrar l'obra de 12 compositors
21 de febrer de 1973
Per si això fos poc, Montserrat Torrent va disposar de poc temps d’estudi, ja que a finals de gener Ernesto Halffter encara no li havia entregat la seva obra. Ho revela també la carta que li va adreçar Xavier Montsalvatge sobre la seva partitura: «Distingida amiga: Per fi he acabat la meva participació a l’Àlbum per a orgue encarregada per la comissària. El Sr. Iglesias m’ha donat tanta pressa que hagut d’enviar-li l’original per a l’edició, i després, repassant l’obra, he cregut que sobraven els 8 compassos que he ratllat amb llapis. Surti com surti l’edició (que miraré si soc a temps a rectificar) tinc el màxim interès que s’interpreti i s’estreni suprimint els compassos al·ludits. Veurà que hi han uns «clusters». Si té algun dubte, tingui la bondat de telefonar-me i ens posarem d’acord per resoldre’l. De totes maneres, prengui’s tota la llibertat que vulgui quant a registració i altres factors interpretatius».
La selecció dels compositors la va fer Antonio Iglesias, compositor, pianista i crític musical de gran influència, fundador —entre d’altres— de la Setmana de Música Religiosa de Conca, els cursos Manuel de Falla de Granada i els de Música en Compostela, on va coincidir molts anys amb Montserrat Torrent.
“Vaig tenir molta feina amb aquest repertori, i pràcticament cap d’aquestes peces les he tocades mai més en un concert”, recorda Torrent, que afegeix: “No era música, eren sons, que no és el mateix. El doctor Narcís Jubany venia a sentir la preparació del concert i quedava esgarrifat de veure el que tocava. Alguns compositors demanaven coses impossibles, fantasioses, perquè no coneixien l’orgue. Halffter no hi havia manera que acabés l’obra. «Aún estoy dudando», em deia, i jo li contestava: «Si dudas tanto, no la podré tocar». Quan finalment la va fer, volia que ressaltés una veu dins d’un conjunt i sense canviar de teclat. «Esta nota quiero que resalte un poco», m’insistia. I jo li deia: «Sí, sí, el día del concierto resaltará, pero hoy lo dejamos». Com ho podia fer? L’únic que vaig fer va ser deixar anar una mica la nota anterior i donar una sensació d’accent i, com que li vaig dir tant que el dia del concert ressaltaria, la va sentir ressaltada”.
El dia del concert, deu dels dotze compositors —tots menys Òscar Esplà i Lleonard Balada— van ser a la sala i van propiciar una fotografia que va testimoniar molt més que un dels moments més destacats de la carrera de Montserrat Torrent. Dos mesos després, Ràdio Nacional d’Espanya en va emetre l’enregistrament. Sortosament, la crítica va ser justa a l’hora de reconèixer l’esforç: «La verdadera heroína de la jornada fue la excelente organista catalana Montserrat Torrent, quien con muy poco tiempo para el estudio y los ensayos necesarios hubo de “poner en pie” todas y cada una de las partituras» («Ritmo», març de 1973), «Montserrat Torrent interpretó con su maestría admirable, su portentoso dominio de la técnica y un sentido musical de gran alcance. Si los aplausos del público que llenó totalmente el Palau significaban el éxito de las obras, el gran triunfo correspondió a la intérprete con clase y capacidad de asimilación excepcional. Con las ovaciones del auditorio, Montserrat Torrent recibió el homenaje de los autores asistentes al concierto, que, reunidos en el escenario, le brindaron sus cordiales aplausos» («TeleXprés», 22 de febrer de 1973) i encara, des de les pàgines de «La Vanguardia Española», Xavier Montsalvatge li dedicava: «Hemos hablado de las obras pero en realidad este comentario debería haberse dedi- cado íntegramente a Montserrat Torrent, la intérprete. Pocos pueden hacerse cargo del esfuerzo, de la entrega y de la preparación que ha exigido este programa que Montserrat Torrent desarrolló con una seguridad, un temple de artista y una comprensión incomparables. El Libro de Órgano del Palau de la Música Catalana está dedicado a nuestra primera sala de conciertos, sede del Orfeó. Pero un tanto por ciento elevado de esta dedicatoria le corres- ponde a la nunca bastante admirada intérprete que lo ha hecho tangible con su arte» (23 de febrer de 1973).
Montserrat Torrent amb 10 dels compositors que van assistir al concert —tots menys Òscar Esplà i Lleonard Balada— La imatge documenta un dels moments més destacats de la carrera de l'organista.
Tan sols un parell de mesos després, en una entrevista arran d’un concert a Sant Sebastià, la mateixa Montserrat Torrent en feia la valoració següent: «Tan avanzadísimas, tan audaces algunas [obras] que en ellas tuve que usar el codo y el antebrazo en lugar de los dedos, dejándome completa libertad cuando en la partitura, en vez de notas, aparecían manchas, en distintas alturas, lo que me decidieron a tocar masas de sonidos con las manos abiertas. Pero no dejaban de tener gracia y el ritmo era interesante» («Unidad», 13 d’abril de 1973).