L’origen de La Balanguera es troba en una peça de tradició oral, coneguda com La filadora, existent a Catalunya i Mallorca. El mallorquí Antoni Noguera l’harmonitzà a la darreria del segle XIX, versió que en fou el precedent. De fet, aquesta versió va ser interpretada per l’Orfeó Català el 1897.

Pocs anys després, el poeta i assagista Joan Alcover, nat a Palma, va escriure el poema La Balanguera –inspirant-se en la corranda popular mallorquina i fins i tot prenent-ne alguns versos– entre el 1902 i el 1903. El poema es va donar a conèixer el 15 de febrer de 1903 en un dinar d’homenatge al poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera al Gran Hotel de Palma i el 1909 la inclogué en l’important poemari Cap al tard, molt llegit a Catalunya i Mallorca.

El 1926 Amadeu Vives –després que Josep Carner li llegís fragments de Cap al tard– en va compondre la versió coral, que l’Orfeó Català estrenà el 29 de maig d’aquell any, i s’interpretà per primer cop a Mallorca dos mesos després.

La Balanguera és un poema sobre la fugacitat de la vida. El nom prové d’un gal·licisme introduït al català i d’una dansa, la bolanguera, personatge femení que teixeix el temps: amb el dolor i la melangia, però alhora l’esperança.Aquesta poema també reflecteix, per una part, la vida personal del poeta,: la mort de la seva esposa Rosa Pujol i els seus fills, i per una altra, la nació mallorquina utilitzant la natura com símbol de bonança i prosperitat.

El mateix 1926 Vives n’arranjà una versió per a cor i cobla que es popularitzà molt de pressa entre corals catalanes i mallorquines. Durant la dictadura del general  Franco, que prohibí Els segadors , La Balanguera esdevingué himne nacional, juntament amb altres cançons, com L’emigrant o La santa espina. I durant l’època de la Nova Cançó, Maria del Mar Bonet en va fer una gran difusió, fins als nostres dies. El 1996 el Consell Insular de Mallorca l’adoptà com a himne oficial de l’illa.