En el context d’aquesta relació d’amistat, s’entén la hipotètica visita de Millet a Gaudí l’estiu del 1911 a Puigcerdà, on l’arquitecte s’havia traslladat per recuperar-se d’un  esgotament fruit d’un volum excessiu de feina. Si bé s’explica que, al llarg d’aquest episodi, també es van desplaçar fins a la Cerdanya mossèn Gil Parés i Francesc Berenguer –capellà i ajudant a les obres de la Sagrada Família, respectivament–, Torras i Bages, Eusebi Güell i Joaquim Ruyra, entre d’altres, Armand Puig convida a agafar aquestes dades “amb circumspecció, davant d’una possible confusió entre la visita física i la relació epistolar”.

Tornem a la música i a l’església, i avancem fins al 1916. El motu proprio havia preconitzat una música sacra que acompanyés el text per fer-lo més comprensible i sense presència d’elements forans, és a dir, preferentment vocal a cappella o només amb acompanyament d’orgue. La normativa exalçava, doncs, la pràctica de la polifonia antiga i el cant gregorià.

Gaudí va manifestar el seu interès per aquest últim assistint al curs que va impartir el P. Gregori Sunyol al Palau de la Música el 1916, tot just un any després del Primer Congrés Litúrgic de Montserrat, d’on Sunyol era monjo. Allà va coincidir amb experts com els mossens Higini Anglès, Francesc Baldelló, Josep M. Cogul i músics com ara Antoni Pérez Moya i, és clar, Lluís Millet. I va adquirir certs coneixements sobre cant i litúrgia que després va representar a la Sagrada Família, tal com ell mateix va admetre a Millet quan aquest el va convidar a expressar la seva opinió sobre una qüestió musical: “Amic, jo aquí no vinc a aprendre música, sinó arquitectura”.

Qui recull aquesta anècdota és Joan Baptista Serra de Martínez, arquitecte col·laborador de Gaudí en l’ampliació de la Casa Vicens i autor de Gaudí i la música, publicat l’any 1976 per l’Ajuntament de Barcelona dins la col·lecció “Miscellanea Barcinonensia”. Segons aquest opuscle, aquell mateix 1916 Gaudí va assistir a l’audició que l’Orfeó Català va oferir al Palau de la Música de l’oratori Les estacions de Haydn, una de les nombroses estrenes a l’Estat espanyol que el cor va abordar a l’època. Gaudí, poc assidu als concerts, no en va sortir satisfet. “Aquell cant al vi que hi ha a la tardor [...] és un cant de gent que ha begut massa. Compari’l amb imparcialitat amb el de la verema del nostre Clavé i veurà quina diferència”, recorda Serra que va dir.

Cinc anys més tard Millet i Gaudí van tornar a coincidir en una altra estrena de l’Orfeó Català: la de la Passió segons sant Mateu de Bach el febrer del 1921. “Va seguir l’audició amb el més viu interès [...] però no va donar mostres d’entusiasme”, explica Serra, i segueix: “En acabar-se l’audició, va exterioritzar la seva impressió que, segons manifestava sincerament, havia estat d’intens i sentit misticisme”.

L’endemà d’aquell concert, a la Sagrada Família, Gaudí va rebre Millet, que va acudir al temple per mostrar l’evolució de les obres a Albert Schweitzer, l’amic alsacià –metge, teòleg i músic– que l’havia ajudat a programar tantes obres bachianes i havia tocat la part d’orgue de la Passió. Sempre segons Serra, Millet va demanar a Gaudí la impressió que li havia produït l’obra, i aquest va respondre: “Em sembla que m’ha agradat tant, perquè vós, amic Millet, l’heu arranjada un bon xic”, potser amb referència a la traducció catalana de Vicenç Maria de Gibert i Francesc Pujol. I va afegir que, per mèrit seu, “la Passió havia esdevingut una mena de cançó popular de la nostra terra”.

La relació entre Gaudí i Millet es va intensificar els mesos següents: l’11 de desembre el músic va dirigir una massa coral de mil cantaires a la cerimònia de benedicció de la primera pedra de la primera columna de les naus de la Sagrada Família i alhora cloenda del cinquantenari de la declaració de sant Josep com a patró de l’Església Universal.