Perquè és nit de Sant Joan
hem encès una foguera.
La gent hi dansa a l’entorn,
se sent olor de ginesta
hi ha l’eco d’una cançó
que s’allarga a la verneda.
La flama, sonora, riu
talment un doll d’aigua fresca,
tan alta que no l’apaguen
amb els seus plors les estrelles.

És la nit de Sant Joan,
amiga, és la nit encesa
de corrandes i desig;
mira com la flama espessa
va prenent el fustot vell
i la fullaraca seca.
Dessobre el cant del cucut
i el respir de la verneda
i el tou relliscar del riu,
la teva veu i la meva.

Munta clara la cançó
i va callant la foguera,
les dones tenen un breu
instant de benevolença.
Sota la claror del cel
s’exalta el grill i les herbes
fan més bona olor que mai,
ruixades de lluna plena.
El camí encara és més blanc,
pujant la muntanya negra.

Asseiem-nos al pedrís,
sota la porxada vella.
Demà de bon de matí
irem a missa primera,
quan ens faci el crit del gall
pessigolles a l’orella.
Que tebi l’aire! ¿No sents
el silenci com de seda?
Els estels s’han apagat
però els cucs de llum s’encenen.

Demà de bon de matí
irem a missa primera.
Passarem pels carrerons
fregant les closes finestres,
hi haurà un ventijol suau
i una llum de primavera.
I direm, potser, direm
sense recordar la centra:
-¡Ai, el goig d’ésser immorals
com la cançó i la foguera!

Ens duia la tramuntana
olor de fonoll marí,
la carena s’amagava
sota el bruc i el romaní;
hi havia una vela blanca
al damunt del blau marí.

El verd joiós de les vinyes
s’obscuria, i el sarment
amb la fruita es decantava
seguint l’empenta del vent.
Al cel cremava una estrella
i el sol moria a ponent.

Tu eres a la meva vora
com l’olivera i la flor;
del lliscar de la riera
tenia ta veu el so
i els teus llavis potser eren
gustosos com el vi bo.

Hauria volgut besar-te
perquè era el teu mirar
tan tebi. A la meva vora
anaves sense parlar.
Hauria volgut besar-te
la trena, els ulls i la mà.

Però el vent encara ens duia
olor de fonoll marí.
Cantaven els grills, cantava
el cucut a dalt d’un pi
i l’estelada s’obria
damunt del nostre camí.

A la plaça fan ballades;
com refila el flabiol!
L’acàcia és tendra, mullada
per una mica de sol;
la noia somriu i dansa
el mar és quiet i clar.
A la plaça fan ballades;
prou me plauria ballar!

Noia de la doble trena
i de l’esguard mig perdut,
noia de la sina forta
i la galta de vellut,
mentre sona la musica
us duria de la mà.
A la plaça fan ballades;
prou me plauria ballar!

Vora la nau que reposa
amb el velam recollit,
sota el cel roig de la posta,
la tenora alça el seu crit.
El cucut en la llunyària
ja comença a sanglotar.
A la plaça fan ballades;
prou me plauria ballar!

Sense mi, però, l’anella
farà igual el seu camí.
Al cel hi ha una estrella humida
i ara s’ha girat garbí;
al cel h ha una estrella humida
però el cel encara és clar.
A la plaça fan ballades;
prou me plauria ballar!

La cobla ha emmudit. Les noies
enfilen el vell carrer
on raja la font a l’obra
oberta del lledoner.
La cobla ha emmudit, mes ara
altra musica hi haurà;
A la plaça fan ballades:
l’aigua, els estels, l’olivera,
d’amagat s’han dat la mà.

Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
les canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.

A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d’esma la passa.

A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l’esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.

Però m’has donat la mà,
amiga, el cor s’enjoia:
damunt la vinya s’ha alçat,
en ample vol, una alosa;
el sol és dolç com la mel
i a l’arbre li ha nascut ombra.

Els seus tresors mostra la fira
perquè els agafis amb la mà.
Jo sóc cansat de tant mirar
i la meva ànima sospira.

Cotó de sucre, cavallets,
càntirs de vidre i arracades
lluen i salten fent ballades
entre el brogit dels platerets

El teu esguard ple d’avidesa,
un immoral desig el mou.
¿Cerques un espectacle nou
més amunt de la fira encesa?

Els estels punxen tot el cel.
L’oreig escampa espurnes. Mira
com poc a poc es mor la fira
sota la llum d’aquell estel.

Glateixes per copsar l’estrella?
Ai, que el desig t’estreny el cor!
Mai més voldràs la joia d’or
ni la rialla del titella.

A l’ombra d’un taronger
tres minyonetes cantaven.
L’una té la trena d’or,
l’altra és bruna i solellada,
la més xica duu la llum
dels estels a la mirada.
Amor passava de llarg;
                    amor
          rialles i fressa d’ales

La primavera ha arribat
i el cel és color de plata.
Els crits dels ocells són curts
i espessos com la pinassa.
La veu de es noies és
ondulant com una flama.
Amor passava de llarg;
                    amor
          rialles i fressa d’ales.

Si un sospir sembla l’oreig,
el cant fa remor d’onada
i l’aire és més fresc i fi
que l’arena de la platja.
Rera el taronger hi ha el mar
i el cant fa remor d’onada.
Amor passava de llarg;
                    amor
          rialles i fressa d’ales.

Les donzelles van cantant
amb una veu prima i clara.
La riera s’ha aturat
per escoltar la tonada.
Les noies criden l’amor
mentre la tarda s’escapa.
Amor passava de llarg;
                    amor
          rialles i fressa d’ales.

La trena, el llavi, l’esguard
s’encenen sota les branques.
Primavera va dictant
la musica i les paraules:
a l’ombra d’un taronger
tres minyonetes cantaven...
¡Amor, no passis de llarg;
                    amor,
          posa un bes a cada galta!

Ai, mare meva, veiéssiu el mar
ara que hi baten el vent i la pluja!
Ran de coberta s’apaga el fanal
i se’ns esquitxa la cara d’escuma.
Boires endins el navili es fa pas,
la vinya verda no es lluca.

¡Adéu-siau, feixes vora del mar;
adéu-siau, el xiprer i l’olivera!
Sant Telm ens guardi de l’aigua i del llamp
mentre s’esqueixen els pals i les veles.
Vell timoner, qui pogués berenar
sota la fina pineda!

¡Que boti l’ona i es perdi el velam
i el vent llisquent esgarrapi el cordatge!
Prou coneixem el perill de la mar,
altres tempestes havíem tastades.
Mes, qui tingués un caliu abrandat
prop de la taula parada!

Asseguda en un bancal
hi ha una dona que m’espera.
Un dia la vaig deixar
perquè em cridaven les veles
i la nau blanca i la mar
encesa com una verge.
Un dia la vaig deixar
sota els pins de la ribera.
Em va corprendre l’encís
malastruc de les sirenes.
Per guarir-me aquest encís
hi ha una dona que m’espera.

La nit vessava de cants
d’ocells. Queien les estrelles
sobre l’aigua de la mar,
que era desolada i negra;
la dona va fer-me un bes
llarg i dolç, mentre la terra
encenia els cucs de llum
i perfumava les herbes.
Però l’oratge em dugué
el remoreig de les veles.
A la vora de la mar
hi ha una dona que m’espera.

He corregut tot el món
i el record del bes no em deixa.
¡Què hi fan els vens de la nit
i la pluja matinera
i les cançons de la mar
i el respirar de les veles!
En la calma sento el cant
manyagant de les sirenes,
mes cap sirena no té
ni aquells ulls, ni aquella trena,
ni aquell llavi fi que em diu:
Hi ha una dona que t’espera.

Companys, deixeu-me el timó:
jo us duré a la meva terra,
lla on l’olor del romaní
i l’aigua de la riera
i el cel blau i el bon oreig
us faran la vida tendra.
He corregut tot el món
i sóc cansat de la brega.
He corregut tot el món
i el cor encara batega.
Companys, deixeu-me el timó;
hi ha una dona que m’espera.

Ai, amor primera, dolç defalliment,
paraula poruga sota les estrelles!
Cada ocell llençava el seu crit ardent
acariciant les teves orelles.
Ai, amor primera, dolç defalliment!

Cada ocell et deia: Serà teu el món,
naixeran les flors a la teva vora.
Amb un batec d’ales la boirina es fon,
sota el lledoner la font ja no plora.
Cada ocell et deia: Serà el teu món.

Amb una paraula tot canviarà,
misteri joiós de la vida. Vina –
et deia l’amor – i dona’m la mà.
Entre les herbetes del camí, camina.
Amb una paraula, tot canviarà.

¡Ai, amor primera, llimoner florit,
llavi roig i fresc com una rialla!
Amb el teu perfum sospira la nit,
la riera riu i l’arbreda calla.
Ai, amor primera, llimoner florit!

Vaixell que dorms en el port,
embolicat de tenebra!
i són plegades les veles.
Només crema un llantió
dalt de tot de l’arbre mestre.
Si el mariner et guarda el son
la lluna també te’l vetlla.

Silenci de l’alta nit!
L’aigua del port és quieta
i tèbia com un coixí.
El cel és pàl·lid i tendre,
com si fos humitejant
de rosada marinera.
La au s’adorm poc a poc
sota els ulls del sentinella.

Si fa una mica de vent
ja vacil·len les estrelles.
El tràngol gronxa les naus
i la punta d’alba llangueixen
la lluïssor dels estels,
la remor de la taverna.
El vaixell s’ha deixondit
i obre totes les lluernes.

¡Trèmula dolçor del maig,
joia de la brisa fresca!
El mar sembla fet pel goig
dels gallarets i les veles.
Mariners, cal feinejar,
que es fa de jorn i clareja.
La mar, més enllà del port,
s’ha desfet la cabellera.

Gallaret a dalt del pal
és una llengua de flama.
La flama del gallaret
cap ventada no l’apaga:
si és baralla amb el mestral,
l’atia la ponentada.

Gallaret a dalt del pal
és un ocell que refila.
El guaiten els mariners
i plens de joia somriuen;
el guaiten entre el cordam,
ara que són lluny les vinyes.

Gallaret a dalt del pal
és com un estel que vola.
Fa volada mar endins,
el tiven totes les cordes.
Els colors del gallaret
es veuen entre la boira.

Les boires que ha dut el mar
al port s’han desfet en pluja.
El moll és silenciós
i totes les pedres lluen.
Les naus tremolen de fred,
els pals i el cordam belluguen.
¡Ai, quina tristesa fa
el cel sense estels ni lluna!

A dins de cada vaixell
hi ha cançons i rialles.
Mentrestant, la pluja cau
damunt la coberta rasa
amb aquell mateix soroll
que fa dalt de les teulades.
A dins de cada vaixell
Hi ha cançons i rialles.

Hores segures del port,
quan se buida la tempesta.
El grumet somriu i diu,
abocat a la lluerna:
- Déu salvarà els mariners
que enmig de la mar naveguen.
La farola s’encendrà
dins la nit, com una estrella.

Era de bon de matí
i el vent inflava les veles.
Sortíem poquet a poc,
sense moure gens la fressa,
talment un lladre que fuig
en la nit fosca i deserta.
Ai, amor, adéu-siau;
la mar és planera.

No som lladres que fugim,
és el mar que se’ns emporta.
Ens pren la trena d’or fi,
la galta color de rosa;
però ens dona el vent mestral
i la tempesta i la boira.
Ai, amor, adéu-siau;
el navili vola.

Ens pren la trena d’or fi
i el cor malferit rondina.
Ho saben tots els companys
i el patró ja ho endevina.
La nau gemega, el timó
les aigües del mar destria.
Ai, amor, adéu-siau,
xiscla la gavina.

Potser encara et trobaré
quan se’ns acabi el viatge.
Vindré més colrat del sol,
tu seràs tota la rosada.
Et duré noves cançons
i collarets i arracades.
I a la vora de la mar
plantarem la casa.

Verge bruna de la proa,
tu qui menes el vaixell,
fes clares les nits i mana
que bufi de ben fort el vent.
Ets el guaita que vigila,
Verge bruna de la proa.

Sortirem a punta d’alba
Quan encara calla el port.
Hissarem una bandera
i apagarem el gresol.
Amb el cor amorosit
sortirem a punt d’alba.

¡Adéu-siau les cançons
i el brogit de la taverna!
La nau llisca mar endins
sense enuig i sense pressa.
Treballarem en silenci,
adéu-siau les cançons!

Resarem devora teu,
Verge bruna de la proa,
que tens el cabell humit
i els ulls blaus d’aquella noia.
Ajaguts a la coberta,
resarem devora teu.

Quan la son prengui el navili
i acluqui els ulls del grumet,
tu seguiràs la drecera
sota la llum dels estels.
I ens mullaràs de dolcesa,
quan la son prengui el navili.

Verge bruna de la proa,
ets el guaita que vigila.
Ulls blaus i cabell humit,
claror de la cella fina,
com la noia que hem deixat,
Verge bruna de la proa!

Si dalt dels arbres callava el cucut,
l’aigua emmudia devora les canyes.
Nit sense lluna, silenci del camp,
i les estrelles cobrint la muntanya.
El vent ens duia perdut el gemec
          d’alguna guilla llunyana.

El lledoner s’ha amagat rera el pont
i dins la nit s’ha esborrat la drecera.
Des del pujol veig la barca en el mar
i sento l’aspre perfum de la terra.
Totes les ombres em tapen els ulls
          i se m’endú la tenebra.

Si tu volguessis donar-me la mà
i caminéssim plegats per les cimes,
els corriols s’obririen, els recs
i la boscúria i l’ocell cantarien.
Si to volguessis donar-me la mà,
          jo et donaria la vida.

I la carena voldríem seguir
i no ens faria paüra la fosca.
Els cucs de llum cremarien d’amor
i en arribar dalt de tot de la costa,
veuríem l’alba que ve de llevant
          i les estrelles que es colguen.

Avui és dia de festa;
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l’església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L’oreig ens acaricia
i ens porta l’alè del mar.
¡Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l’han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s’esmuny.
L’ala fresca de l’oratge
a l’olivet s’ha perdut.
Si és dolça la marinada,
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l’han recollida els teus ulls.

¡Ai, la joia de sentir-me
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l’església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
¡Ai, la joia de sentir-me
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s’apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s’apaguen,
hi haurà els teus a vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Voldria ser mariner
i dur-te a la meva vora;
la vela iria pel mar
com un cavall blanc que corre,
el vent posaria olor
de fonoll entre les cordes
i l’ona es faria enllà,
deixant el camí a la proa.

Passarien els vaixells
fent voleiar les banderes.
- ¿Mariners, cap on aneu,
cap on aneu tan de pressa?
¿Potser cerqueu un tresor
perdut en la mar deserta? –
Passarien els vaixells
fent voleiar les banderes.

Jo els veuria com se’n van,
sense mica de recança.
Els teus ulls són mon tresor,
poc he de cercar-ne d’altre.
¡Quina joia, al teu costat,
veure la terra allunyar-se
i seguir en les nits d’agost
les estrelles que es desmaien!

On tu giressis l’esguard
el vent els hi portaria,
t’escoltarien la veu
els peixos i les gavines
els focs ardents de Sant Telm
a dalt dels pals s’encendrien
i veuries que al teu pas
la terra i el mar sospiren.

Enyoro la vela lleugera,
el còdol blavís i lluent,
la vinya, la cala planera,
el núvol, la boira i el vent;
la corba suau de la platja
i la marinada frescal,
la barca que fuig de l’oratge
i aquell gallaret en el pal.

Enyoro la font amagada,
la branca menuda del pi,
la nuesa de la collada,
les herbes primes del camí,
els esbarzers i la caseta,
el degotís del rossinyol
i aquella costa dura i dreta
que va assecant-se sota el sol.

Enyoro el mar i la muntanya,
la feixa verda, l’erm grogós,
el remoreig de cada canya
en el camí silenciós,
i aquella veu tan tèbia i clara
i els ulls tan purs dins de la nit
que fan el cel més ample encara
i més estelada la nit.

Boireta del matí,
escama’t una mica;
esborra el turó verd,
amaga la masia,
les canyes del camí
i l’ombra de l’eixida.

Boireta del matí,
melangiosa i tendra!
Atura l’oratjol,
allunya la pineda,
i mulla mar endins,
les cofes i la vela.

Boireta del matí,
emboira’m la mirada.
Ets dolça com l’oblit.
Adéu, la vinya clara!
¡Que lluny, l’alè del mar
i els brucs de la muntyanya!

A punta d’alba me’n vaig,
l’estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adéu, riera gentil,
l’estrella del dia em mena!

S’acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n’hi van,
se me n’hi va la mirada.
Adéu, romaní del bosc,
no m’ajupiré a aplegar-te!

Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l’han vestit
els brucs i la farigola,
i les vines fan claror,
i el llangardaix s’hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l’estrella del dia plora.

A punta d’alba me’n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l’estrella del dia.