Frederic Mompou i el Palau
Retrat del compositor Frederic Mompou durant un concert de l'Orquestra Ciutat de Barcelona al Palau de la Música Catalana, en motiu de la seva concessió de la Medalla d’Or de la Cituat de Barcelona el 1986. Autor: Pau Barceló
Frederic Mompou (1893-1987), compositor i pianista, és considerat un dels músics més universals del nostre país. Fill de pare català i mare d’origen francès, començà els estudis a Barcelona amb Pere Serra i els amplià a París amb Ferdinand Motte-Lacroix i Marcel Samuel- Rousseau.
El seu model estètic totalment personal beu de la fascinació de la música de Fauré, Chopin, Liszt, Grieg, Debussy, Ravel i Granados, que ell transforma per seguir el seu propi camí i un estil personal.
Els seus inicis com a compositor el 1908 van estar influenciats per l’assistència a Barcelona a molts concerts de grans intèrprets, com Horszowski, Pederewski, Granados, Risler, Sauer –molts d’ells van actuar al Palau–, i també assistí als concerts que Fauré va oferir al Gran Teatre del Liceu; de fet, el descobriment de Fauré el va esperonar especialment en la recerca de la creació musical.
Després del 1911, com feren molts altres músics, va viatjar a París, on va tenir com a mestre Ferdinand Motte-Lacroix, que es convertí en un dels primers intèrprets i propagadors de la seva música. Però hagueren de passar deu anys, fins al 1921, per ser-li reconeguda la seva obra compositiva a París, en un concert en què el seu propi mestre va interpretar i estrenar moltes de les seves obres i que assolí un gran èxit de crítica.
El document que es pot contemplar aquest mes d’abril, el seu Novè Preludi, va ser compost el 1943. A l’inici de la peça escriu com a indicacions un languido general i alhora especifica molto cantabile espressivo ma non troppo lento, que esdevé una al·lusió chopiniana. Una de les seves indicacions més particulars són les petites ratlles horitzontals que a vegades apareixen damunt les notes d’aquesta partitura, indicacions que afecten de manera particular el tempo de l’obra i que en retarda el discurs. L’obra presenta un marcat cromatisme intern i llargs acords. Els seus quatre primers Preludis, concebuts com a peces aïllades, es donen a conèixer a partir del 1930, mentre que els següents, del número 5 al 10, apareixen a partir del 1952.
Novè Preludi de Frederic Mompou. 1943. Manuscrit hològraf
Aquest, però, no és l’únic document original que conservem de Frederic Mompou, l’altre correspon al Cantar del alma, una obra per a cor mixt i orgue que va ser estrenada al Palau de la Música el 1952.
La vinculació de Mompou amb el Palau ja neix, doncs, de ben jove amb l’assistència a concerts, i des de llavors, el seu contacte, encara que amb períodes intermitents durant la joventut, abastarà tota la vida. Així, cal destacar-ne el pas com a intèrpret, els repetits homenatges i estrenes de la seva obra, i també l’activitat com a membre de la Junta de l’Orfeó Català. Tot plegat se’ns fa palès a través de la programació, fotografies i altres documents que es conserven al Centre de Documentació.
La primera actuació de Frederic Mompou al Palau de la Música Catalana data de l'any 1964, en un concert d’homenatge en què ell mateix actuaria acompanyant la soprano Montserrat Caballé. Dos anys després, el 1966, l’entitat Fòrum Musical organitzava també un concert d’homenatge en què ell mateix interpretava la seva pròpia obra, i amb una primera part acompanyant la soprano Carmen Bustamante. Durant aquella dècada actuaria finalment en un homenatge que li feren el 1969 compartint escenari amb Montserrat Alavedra.
Fragment del programa organitzat per Forum Musical. Homenatge a Frederic Mompou. Abril de 1969
Finalment, el 1972 l’Associació de Cultura Musical, amb motiu del quarantè aniversari de l’entitat, oferí un concert amb la interpretació d’obres de Mompou i també l’estrena a Barcelona de la seva obra Becquerianes que foren interpretades per Carmen Bustmante i el mateix autor.
Cal indicar que el 1993, declarat Any Frederic Mompou amb motiu del seu centenari, li fou dedicada l’exposició “Semblances” i un concert inaugural amb Victoria de los Ángeles, Joaquín Achúcarro i Albert Guinovart el 13 d’abril d’aquell any, i que l’endemà l’entitat Euroconcert li dedicà un nou concert d’homenatge.
De les múltiples ocasions que s’ha interpretat l’obra de Mompou al Palau, sobresurt l’estrena d’obres: Charmes, el 19 de maig de 1915, interpretada pel pianista Ricard Viñes; L’hora grisa, per a veu i piano (1923); Cançoneta incerta (1927); Altitud, per a violoncel i piano (1929); L’ocell daurat (1971); El pont, per a violoncel i piano (1977); un homenatge a Pau Casals i, finalment, La vaca cega (1985).
Cal assenyalar també la seva vinculació amb l’Orfeó Català com a membre de la Junta Directiva amb el càrrec de vocal entre els anys 1968 i 1976, un període que significà per al Palau una embranzida musical important, amb un creixement sostingut pel que fa a l’activitat concertística, sota la presidència de Joan Anton Maragall i Noble.
Mompou també fou cridat, el 1963, per formar part del jurat del tercer concurs de composició convocat per l’Orfeó. Els anteriors s’havien esdevingut el 1951 i el 1958. El del 1963 fou l’últim, i el jurat estava constituït per Joan Massià, Rafael Subirachs, Xavier Montsalvatge, Lluís Maria Millet i Frederic Mompou.
Per últim, entre les fotografies conservades al nostre arxiu, s’hi percep el caràcter cordial i amistós amb els artistes que visitaven el Palau; moltes de les imatges pertanyen al seu període com a membre de la Junta. D’ell també conservem imatges fent visites al camerino dels artistes Anton Rubinstein, l’arpista Nicanor Zabaleta o Antoni Ros Marbà.
Per últim, s’ha d’esmentar l’estreta vinculació amb el Concurs Internacional de Piano Maria Canals, del jurat del qual també fou membre diversos anys, com veiem en nombrosos testimonis fotogràfics, un aspecte més que el vincula a l’activitat del Palau de la Música Catalana.
Frederic Mompou saluda al pianista Artur Rubinstein. 3 d'abril de 1975
Fotògraf: Eduard Olivella
Una instantània de Frederic Mompou saludant a l'arpista Nicanor Zabaleta, sota l'atenta mirada de Xavier Montsalvatge
24 d'abril de 1978.
Fotògraf: Pau Barceló
