El Palau, Europa i "La Porta de l'Infern"
Dates: març - juliol 2023
Ubicació: Foyer del Palau de la Música Catalana
Comissari: LLuís Domènech i Girbau
Documentació: Marta Grassot Radresa
Lluís Domènech i Montaner, en rebre l’encàrrec professional de projectar el Palau de la Música, va intentar obtenir la informació necessària perquè el futur edifici acomplís la seva funció principal: escoltar música. Semblantment com havia fet amb el projecte de l’Hospital de Sant Pau, és a dir, consultant més d’un centenar d’hospitals construïts feia poc, amb el Palau, encara que no tenia gaire temps, atesa la pressa de l’Orfeó a gaudir d’una seu nova, va entrar en contacte amb els darrers auditoris construïts a Europa. En la seva tria va deixar de banda el model del Victoria Hall, recent estrenat a Ginebra, que li proposava el president Joaquim Cabot en una amable postal, i va concentrar els esforços en tres sales: el Musikverein de Viena, la Gewandhaus de Leipzig i el Concertgebow d’Amsterdam, les tres producte de la promoció de la societat civil i de característiques físiques semblants. La Gewandhaus va desaparèixer bombardejada durant la Segona Guerra Mundial, però les altres dues també gaudien de la fama de tenir la millor acústica del món i per aquesta raó les va triar Domènech i Montaner com a models.
Aquesta exposició compara les característiques d’aquestes sales amb el Palau per mostrar la vàlua tècnica de Domènech i la pervivència del Palau de la Música Catalana.
El Palau i les sales europees (I)
Lluís Domènech i Montaner tenia el costum, abans d’iniciar un nou projecte arquitectònic, de dedicar una fase a obtenir informació i analitzar les darreres realitzacions de temàtica semblant a l’encàrrec professional rebut. En el projecte del Palau (1905), tot i la pressa que exigia l’Orfeó, va triar tres models de sales europees: el Musikverein de Viena, la Gewandhaus de Leipzig i el Concertgebouw d’Amsterdam, edificats els darrers anys amb els nous conceptes sobre capacitat, ambient i acústica. La Gewandhaus va ser destruïda a la Gran Guerra europea i substituïda per una sala moderna. El Musikverein passa per tenir la millor acústica i el Concertgebouw planteja la novetat d’espectadors darrere l’orquestra.
El problema més greu per a Domènech va ser adaptar la irregularitat del solar adquirit per l’Orfeó per inscriure-hi la tipologia de sala d’audicions que tenien els “models” que regien a Europa en aquell moment, i aconseguir l’aforament que li demanaven, aproximadament uns 1.500 espectadors. El Musikverein en té 1.680, la Gewandhaus 1.560, però a final de segle, amb l’adveniment de les grans estructures de ferro es va poder augmentar l’amplada i la cabuda del Concertgebouw, que assoleix els 2.206 espectadors. El Palau acompleix la regla acústica de la shoe box, que imperava a l’època, i permet encabir a la sala un paral·lelepípede de 40 x 20 x 20 m.
- Palau de la Música
Pla general de la doble façana del Palau de la Música. Actual carrer d’Amadeu Vives a la banda dreta i carrer de Sant Pere Més Alt a l’esquerra. ca. 1910-1920. Fotografia: Alessandro Merletti.
Font: CEDOC.
- Concertgebauw
Exterior del Concertgebouw (Amsterdam) el 1888.
Fotografia: Karl Cramer.Font: Universitatsbibliotek.
- Gewandhaus
Exterior de la Gewandhaus (Leipzig).
Font: Stadtgeschichtliches Museum Leipzig.
- Gewandhaus
Pla general de la Gewandhaus, ideada per Martin Gropius i construïda el 1884 a Leipzig. La sala va ser destruïda el 1944 durant la Segona Guerra Mundial.
La primera sala de concerts va ser construïda el 1781 per l’arquitecte Johann Carl Friedrich Dauthe i també era un edifici utilitzat pels comerciants de teixits. Finalment s’edificà un nou edifici únicament per a concerts; fou la segona Gewandhaus, concebuda per Martin Gropius. Va obrir l’11 de desembre de 1884. Va ser destruïda en els bombardejos de la Segona Guerra Mundiall entre el 1943 i el 1944. La tercera Gewandhaus a l'Augustusplatz es va inaugurar el 8 d’octubre de 1981.
Fotògraf: autor desconegut.
Font: Stadtgeschichtliches Museum Leipzig
- Escales Palau
Pla general de les escales principals del Palau de la Música Catalana.
Fotògraf: autor desconegut, ca. 1930.
Font: CEDOC
- Hemicicle Palau
Pla general de l’hemicicle del Palau de la Música Catalana.
Fotògraf: Adolfo Zerkowitz, ca. 1930.
Font: CEDOC
- Escales Gewandhaus
Pla general de les escales de l’interior de la Gewandhaus.
Fotògraf: U. Verlag v Pietro del Vecchio.
Font: Stadtgeschichtliches Museum Leipzig
- Musikverein
Construcció del gran saló del Musikverein (Viena) el 1911.
Fotògraf: autor desconegut.
Font: Societat d’Amics de la Música de Viena. Biblioteca, Arxiu i Col·leccions
- Interior Palau
Interior del Palau de la Música Catalana en construcció.
Fotògraf: autor desconegut, ca. 1906.
Font: CEDOC
- Concertgebow interior
Interior del Concertgebouw a Amsterdam, inaugurat el 1888 i creat per l’arquitecte Adolf Leonard van Gendt. La sala principal, pel que fa al disseny i els materials utilitzats, es basava en la gran sala de concerts de la Neue Gewandhaus de Leipzig. L’arquitecte va aconseguir-hi, amb els mitjans de l’època, una acústica inigualable, tenint només com a referència altres saltes de concert on inspirar-se.
Fotògraf: autor desconegut
- façana Concertgebow
Disseny de la façana del Concertgebouw d’Adolf Leonard van Gendt. S’hi observen elements similars a la façana del Palau: balconada, columnes, bust de compositors i fris a la part superior. 1883.
Fotògraf: desconegut
- Façana Palau
Façana del Palau de la Música Catalana. Balconada amb columnes, escultures dels compositors i mosaic superior.
Fotografia: Triangle Postals.
Font: CEDOC
El Palau i les sales europees (II)
La comparació amb la sala del Musikverein suggereix a Domènech la possibilitat d’un amfiteatre esglaonat i així augmentar la capacitat del públic sense perdre la visió de l’escenari. La sala de Viena forma part d’una construcció més gran i, per tant, no gaudeix de llum natural, i confia l’ambientació a l’ornamentació daurada de les escultures. Tampoc el Concertgebouw té contacte amb l’exterior, però ho compensa amb una gran amplitud i altura. El Palau introdueix la gran innovació ambiental de tenir una llum natural filtrada a través dels vitralls, la qual cosa es tradueix en un gran poder suggeridor a l’hora d’escoltar música. Amb les tonalitats rosades, verdoses o terroses, Domènech provava d’imaginar una llum de capvespre, imatge romàntica.
El Palau de la Música es va projectar amb molt poca documentació gràfica, pràcticament la que es publica a la pàgina de «La Veu de Catalunya» el febrer del 1905, a causa del curt termini de què gaudia Domènech per redactar el projecte, però aquesta dificultat es va reduir gràcies a la gran qualitat dels artistes i industrials que col·laboraven amb l’arquitecte, que en les visites a l’obra aportaven les solucions concretes a partir dels croquis de Domènech. L’arquitecte tampoc no es preocupava de la total continuïtat entre els episodis , sinó que preferia una successió de diafragmes que s’obrien a canvis espacials, com s’esdevé amb les seqüències successives del cos d’escala, sala de públic i escenari, interferides pels diafragmes dels vitralls i, sobretot, per la boca de l’escena, “porta” gloriosa que emmarca l’espectacle que s’ofereix.
- Musikverein litografia
Litografia del Musikverein (Viena). Secció longitudinal, esborrany final. Autor: Th. Hansen. 1870.
Font: Societat d’Amics de la Música de Viena. Biblioteca, Arxiu i Col·leccions.
- Palau Oscar Tusquets
Secció longitudinal del Palau de la Música Catalana. Dibuix d’Òscar Tusquets.
Font: CEDOC. - Musikverein aquarel.la
Aquarel·la del Musikverein (Viena). Primer esborrany: Th. Hansen.
Font: Societat d’Amics de la Música de Viena. Biblioteca, Arxiu i Col·leccions.
- La Veu de Catalunya
Pàgina de «La Veu de Catalunya» del 9 de febrer de 1905 on es van publicar els quatre dibuixos bàsics del Palau, els únics que Domènech havia preparat amb un temps mínim. L’article de Joan Maragall La Casa dels Cants acompanya les il·lustracions.
Font: CEDOC
- Croquis muses
Reproducció del croquis de les muses de l’escenari del Palau de la Música Catalana.
Autor: Lluís Domènech i Montaner.
Fons: Lluís Domènech i Montaner. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
- escala
Reproducció del detall de la construcció de l’escala imperial al tram inicial amb el fanal i els balustres de vidre.
Autor: Lluís Domènech i Montaner.
Fons: Lluís Domènech i Montaner.
Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya - alçat principal
Reproducció de l’alçat principal amb la composició que passa de l’ordre dual de la planta baixa (imprescindible per resoldre l’accés) a l’ordre tripartit dels pisos, la qual cosa facilita el gir de la cantonada i de la mitgera.
Autor: Lluís Domènech i Montaner.
Fons: Lluís Domènech i Montaner.
Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya - bust Beethoven
Croquis del fragment de la dreta de l’escenari, amb el bust de Beethoven i la columnata dòrica, ambdós elements units per un núvol.
Autor: Lluís Domènech i Montaner.
Fons: Lluís Domènech i Montaner. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
El finançament del Palau i l’emissió d’obligacions
La construcció del Palau de la Música Catalana va ser atzarosa, sobretot per la manca de finançament, tot i l’aportació econòmica personal de Joaquim Cabot, el president de l’entitat. Sabem que el pressupost inicial fou de 450.000 pessetes, però la laboriositat feu créixer la despesa a un milió, segons el testimoniatge del tresorer de l’entitat Tomàs Millet i Estapé. Per tal de poder finançar les obres, es van emetre unes obligacions populars com a mecanisme financer i Domènech va rebre part dels seus honoraris en aquest concepte.
Malgrat la bona disposició de Cabot, una part de la Junta de l’Orfeó opinava que les propostes de l’arquitecte eren dispendioses per l’ornamentació proposada i això motivà reunions violentes, tot provocant la dimissió de Francesc Guàrdia, l’arquitecte ajudant de Domènech.
Per tal d’afrontar les despeses de la construcció del Palau, la Junta va creure necessari l’emissió d’obligacions de quantitats diferents, que serien comprades per subscripció popular. Fou així com el 1906 s’emeteren 6.000 obligacions de 100 pessetes, i al cap d’un any es va assolir més de la meitat de la subscripció.
A més de la subscripció popular, també col·laboraren a acabar l’obra alguns mecenes, com en el cas de la gran escultura de Miquel Blay, La cançó popular catalana, finançada pel marquès de Castellvell. Gràcies als registres de comptes entre el 1905 i el 1908 s’observa l’evolució de les despeses del Palau, que van fer anar de corcoll tant l’arquitecte com la Junta de l’Orfeó per obtenir liquiditat. Hem de dir que en l’aspecte econòmic, el paper de Cabot fou essencial per finalitzar les obres.
- Obligacions Palau
Emissió d’obligacions per fer front a l’emprèstit demanat per cobrir el cost de la construcció del Palau de la Música. Maig del 1906.
Font: CEDOC
- Certificats compra
Certificats de compra d’obligacions per part de Francesca Bonnemaison i Angel Guimerà.
Font: CEDOC
- Cabot
Retrat de Joaquim Cabot i Rovira, president de l’Orfeó Català en dos mandats. Gràcies a la seva empenta i capacitat innovadora tirà endavant la construcció del Palau.
Fotògraf: autor desconegut.
Font: CEDOC
- resum despeses
Resum de les despeses de construcció del Palau de la Música Catalana, amb data de novembre del 1907.
Font: CEDOC
- Acord marquès Castellvell
Acord entre el marquès de Castellvell i l’Orfeó Català, pel qual el marquès es responsabilitza del pagament de l’escultura de Miquel Blay. 31 de desembre de 1906.
Font: CEDOC
https://bit.ly/3ILIyfi
- Convocatòria reunió
Convocatòria per a la reunió de la Junta al solar on s’havia de col·locar la primera pedra del Palau de la Música Catalana.
Font: CEDOC.
- Primera pedra 1
La col·locació de la primera pedra al Palau de la Música el 23 d’abril de 1905. A la banda dreta darrere la taula: Joaquim Cabot, president de l’Orfeó Català; Felip Pedrell, soci honorífic, i altres membres de la Junta de l’Orfeó. Fotografia: Adolf Mas i Ginestà.
Font: CEDOC.
- Primera pedra 2
Imatge general de la col·locació de la primera pedra al Palau el 23 d’abril de 1905. Fotografia: Autor desconegut.
Font: CEDOC.
- Miquel Blay
Pla general de l’escultura de Miquel Blay dedicada a la cançó popular situada a l’exterior de la cantonada de l’edifici. La realització va ser pagada pel senyor Joaquim de Càrcer i d’Amat, marquès de Castellvell. L’estètica del conjunt al·legòric és una obra cabdal del Modernisme. La donzella, que representa la cançó, és acompanyada per personatges de diferents edats i oficis que representen el poble català, del qual sorgeix la música tradicional; tots sota la protecció de Sant Jordi, patró de Catalunya.
Fotògraf: Adolf Zerkowitz, ca. 1925-30.
Font: CEDOC
- Palau en construcció
Imatge del Palau en construcció amb el president Joaquim Cabot a l’esquerra observant l’avenç de les obres.
Fotògraf: autor desconegut.
Font: CEDOC
- claustre
Claustre de l’antic convent de Sant Francesc de l’ordre dels Mínims. El convent fou venut després de 1835 per dedicar-lo a fàbrica d’estampats i el claustre fou enderrocat definitivament el 1902. En aquest solar fou edificat el Palau de la Música.
Fotògraf: autor desconegut.
Font: CEDOC
La construcció del Palau. Estructura i seguretat
Domènech i Montaner no solament va dirigir l’arquitectura d’aquell nou estatge, sinó que en marcà les línies i els detalls de molts aspectes decoratius, conservats a l’arxiu Lluís Domènech i Montaner que custodia el Col·legi d’Arquitectes. Tanmateix, al Centre de Documentació del Palau hi ha un document conegut fa pocs anys on ens parla del sistema de seguretat del Palau.
Malgrat les dificultats que va tenir l’arquitecte, Domènech també va preveure fins i tot un sistema de protecció antiincendis, en el qual especificava que el Palau, no sent un edifici aïllat, condició que marcava el reglament vigent, estava dotat de murs ceràmics de gruix resistent al foc, i que els pilars metàl·lics, l’element que col·lapsa primer en un foc, estaven folrats de capes de morter ignífug i que els balcons correguts de façana, interpretats fins ara com a motius compositius i ornamentals, eren en realitat vies d’evacuació de les diverses plantes per assolir el carrer. Tampoc no hem d’oblidar que paral·lelament al treball dels arquitectes i artesans, l’altre element bàsic incorporat al cap de poc temps fou l’orgue de la casa Walcker, l’any 1908. El 1905 Lluís Millet rebia l’encàrrec corporatiu de viatjar a Estrasburg i a París per examinar orgues, i finalment s’adquirí el proposat per la casa Walcker de Ludwisburg.
Les darreres intervencions del Palau han dotat el Palau de millors condicions d’aïllament al so exterior, de vies d’evacuació més eficients i de confort ambiental.
- Interior Palau
Imatge de l’interior del Palau, primer i segon pis, encara en construcció, amb l’interior encara despullat de les butaques. Fotografia: autor desconegut.
Font: CEDOC.
- Claraboia
Pla general d’uns obrers al Palau durant la construcció superior de la claraboia, on s’observa la seva estructura. Fotografia: autor desconegut.
Font: CEDOC.
- Carta
Carta de Lluís Domènech i Montaner adreçada a Joaquim Cabot sobre l’avenç de la construcció.
Font: CEDOC.
- Carta 2
Carta de Lluís Domènech i Montaner adreçada a Joaquim Cabot sobre l’avenç de la construcció.
Font: CEDOC.
- Carta Cabot
Carta de Joaquim Cabot adreçada a Lluís Domènech i Montaner, en la qual es parla sobre l’arc esculturat de la boca de l’escenari que es va finalitzar després de la inauguració. També es parla sobre la col·locació dels vitralls, a càrrec del vitraller Antoni Rigalt , per tenir a punt l’edifici per a la inauguració imminent del mes de febrer, així com unes pintures decoratives de la Sala de descans (actual Sala Lluís Millet) que al final no es van realitzar. 22 de gener de 1908
Font: CEDOC
http://bitly.ws/KuYR
- Manuscrit Domènech i Montaner
Manuscrit hològraf de Lluís Domènech i Montaner on s’especifiquen les característiques de seguretat que tindrà el Palau, des dels materials amb què es construirà fins a les amplades de les diferents sortides i de les escales que ha de tenir l’edifici per tal de complir la normativa de seguretat.
Font: CEDOC
https://bit.ly/3Sj4otL
- columnes balconada
Les columnes de la balconada en construcció a la Sala Lluís Millet i Pagès, ca. 1907.
Fotògraf: autor desconegut.
Font: CEDOC
- Palau 1908
El Palau el 1908, poc abans de la inauguració, quan encara no s’havien fet les escultures a banda i banda de l’escenari. La boca de l’escenari no es va finalitzar fins al 1909, després de la intervenció, de Pau Gargallo
Fotògraf: autor desconegut.
Font: CEDOC
- Primer pla orgue
Primer pla de l’orgue de la casa alemanya E. F. Walcker.
Font: CEDOC
- factura orgue
Factura del cost final de l’orgue de la casa alemanya E. F. Walcker, (1906-1908).
Font: CEDOC
- contracte orgue
Contracte amb tots els detalls tècnics de l’orgue de la casa alemanya E. F. Walcker (1906-1908).
Font: CEDOC
La col·laboració dels artesans (I)
Un aspecte importantíssim que cal destacar al Palau de la Música Catalana són tots els treballs decoratius i ornamentals, fets amb tanta cura que la decoració s’integra i recobreix l’arquitectura com si es tractés d’una pell, mitjançant les diverses tècniques emprades: la ceràmica, l’escultura aplicada, els paviments o els vitralls.
Els documents conservats a l’arxiu de l’Orfeó Català permeten conèixer molts detalls de la construcció observant els rebuts i les factures de tots els artistes i artesans que hi van col·laborar. Difícilment el Palau seria una realitat sense la participació dels artesans i industrials de l’època, una mena d’orquestra dirigida per Domènech. En les peticions a artistes perquè col·laboressin hi havia la formulada a Ramon Casas per pintar el cartró que havia de sevir de model al mosaic de la coronació de la façana principal, però les restriccions econòmiques ho van impedir i finalment l’arquitecte va fer l’aquarel·la que serví de model a Lluís Brú per executar el gran mural. La col·laboració d’Eusebi Arnau va ser fonamental tant per a les muses de l’escenari com per als caps dels grans compositors que presideixen la façana i que fan de contrapès als esforços de les bigues del darrer sostre. Els escultors que hi van intervenir, a més de Miquel Blay i d’Arnau, van ser els joves Dída Masana i Pau Gargallo en la realització en pedra del gran arc escultòric de la boca de l’escenari.
- rebut Pau Gargallo
Rebut de Pau Gargallo amb el vistiplau i la signatura hològrafa de Lluís Domènech i Montaner, per a l’encàrrec dels models de l’embocadura de l’escenari del Palau de la Música. 31 d’octubre de 1908.
Font: CEDOC
- cavall alat
Detall dels cavalls alats, pegassos, situats al segon pis del Palau, obra de l’escultor Dídac Masana. Fotografia: autor desconegut.
Font: CEDOC.
- Elements florals
Detall d’elements florals de ceràmica vidriada al sostre del Palau. Fotografia: Pepe Encinas.
Font: CEDOC.
- rebut
Rebut amb els detalls de l’encàrrec a l’escultor Dídac Masana i la signatura de conformitat de Domènech i Montaner, on s’especifica que queda liquidada tota la intervenció de l’escultura excepte la boca de l’escenari.
Font: CEDOC.
- encàrrec mosaic
Projecte per al gran plafó decoratiu que corona la façana del Palau de la Música Catalana. El dibuix va sorgir del taller de Lluís Domènech i Montaner i el mosaic va ser realitzat per Lluís Bru. Obra del 1909. Reproducció facsímil de l’original. S’adjunta l’encàrrec del mosaic amb les tasques específiques i el cost.
Font: CEDOC
- maquetes
Retrats de les maquetes de guix preparatòries, obra de Pau Gargallo, per la seva obra escultòrica de l’embocadura de l’escenari. Les maquetes dissortadament van ser destruïdes i robades del solar del Palau quan encara estava en obres.
Fotògraf: autor desconegut.
Fons: Lluís Domènech i Montaner. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
- maquetes 2
Retrats de les maquetes de guix preparatòries, obra de Pau Gargallo, per la seva obra escultòrica de l’embocadura de l’escenari. Les maquetes dissortadament van ser destruïdes i robades del solar del Palau quan encara estava en obres.
Fotògraf: autor desconegut.
Fons: Lluís Domènech i Montaner. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
- rebut Madurell
Rebut de les tasques realitzades per l’escultor Francesc Madurell, pels models i treballs en pedra a espais com els llindars i pilars d’escales, florons de marbre, capitells en forma de clova, entre d’altres. 30 de gener de 1908.
Font: CEDOC
- Projecte gran plafó
Projecte per al gran plafó decoratiu que corona la façana del Palau de la Música Catalana. El dibuix va sorgir del taller de Lluís Domènech i Montaner i el mosaic va ser realitzat per Lluís Bru. Obra del 1909. Reproducció facsímil de l’original.
Font: CEDOC
La col·laboració dels artesans i la inauguració del Palau (II)
Un element fonamental, al Palau, de la simbiosi entre funcionalitat i ornamentació és la gran lluerna del sostre de la Sala de Concerts, que a més de cobrir una part important del sostre es una làmpada que produeix el tipus de llum que desitjava l’arquitecte. Antoni Rigalt, vitraller tantes vegades col·laborador de Domènech, més endavant associat amb Granell, és l’autor d’aquesta obra d’art.
L’altre tret inèdit de l’ornamentació de “la Casa dels Cants”, tal com la va batejar Joan Maragall, és el conjunt de mosaics i ceràmiques que s’estenen per sostres, parets i paviments obra de Mario Maragliano i Lluís Brú, dels paviments Escofet i de la ceràmica de Josep Orriols. Com s’ha dit alguna vegada, aquesta era una “orquestra” que, sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner, no desafinava mai.
La culminació de l’obra tingué lloc el 9 de febrer de 1908 amb la festa de la benedicció i la inauguració del nou estatge de l’Orfeó. El somni havia esdevingut realitat gràcies al suport col·lectiu d’amplis sector socials i per la decisiva intervenció d’una figura cabdal, Joaquim Cabot.
- Pla general laterals Palau
Detall dels vitralls del Palau de la Música Catalana, obra
dels vitrallers Antoni Rigalt i Jeroni F. Granell. Fotografia: Matteo Vecchi.Font: CEDOC.
- Mosaic sostre
Detall d’una de les petxines de mosaic dels sostres, obra de Mario Maragliano. Fotografia: Antoni Bofill.
Font: CEDOC
- factura
Factura del mosaïcista Mario Maragliano amb el detall de tots els fragments i les parts de mosaic en què va col·laborar: flors al sostre del primer pis, mosaics de les petxines dels sostre, mosaic de dues voltes de la façana, etc.
29 de novembre de 1907.
Font: CEDOC.
- factura Garriga
Factura del taller de fusteria Francisco Garriga per la seva intervenció en les peces de l’orgue Walcker.
Font: CEDOC
- rebut Eusebi Arnau
Rebut d’Eusebi Arnau referent als models escultòrics de la façana i el cavall alat Pegàs de l’interior al segon pis.
Font: CEDOC
- fatura Rigalt Granell
Factura dels vitrallers Rigalt Granell i Cia. en què es descriuen amb detall els diferents llocs on es col·locaven els vidres, les mides i els tipus de vidre.
Font: CEDOC
- factura vitrallers Rigalt Granell 2
Factura dels vitrallers Rigalt Granell i Cia. en què es descriuen amb detall els diferents llocs on es col·locaven els vidres, les mides i els tipus de vidre.
Font: CEDOC
- record inauguració edifici
Publicació en record de la benedicció i inauguració de l’edifici, amb articles i fotografies dels interiors del Palau. 9 i 15 de febrer de 1908.
Font: CEDOC
- invitació
Invitació a la festa de benedicció del gran Casal de l’Orfeó Català. 31 de gener de 1908.
Font: CEDOC
- programa estrena sala
Programa de la festa de benedicció i estrena de la Sala de Concerts. 9 de febrer de 1908.
Font: CEDOC
- públic Palau
Vista general del públic del Palau de la Música el dia de la inauguració. 9 de febrer de 1908
Fotògraf: Frederic Ballell Maymí.
Font: CEDOC
La boca de l’escenari del Palau de la Música Catalana i La porta de l’infern d’Auguste Rodin
Domènech i Montaner dissenya la sala del Palau en la línia dels auditoris de música de l’època, amb públic darrere de l’escenari. Imagina l’escenari com una “falsa” boca d’escenari a la italiana, tot emmarcant la visió dels que hi actuen. L’escultura va ser executada per Pau Gargallo l’any 1910, dos anys després de la inauguració.
August Rodin, va treballar a la gegantina La porta de l’infern des del 1880 fins a la seva mort, l’any 1917, tot aprofundint en el simbolisme característic de l’època en La porta de l’infern com a entrada a un nou museu de París. Inspirat en el vers de la Divina Comèdia de Dante, “Lasciate ogni speranza voi chi entrate”, Rodin deixa, en morir, una creació amb un ressò universal. En el context de la porta inclou els fragments escultòrics del Bes, el Pensador i les tres Ombres, símbols de l’Amor, l’Home i la Mort.
L’actitud de Domènech de ser present a la cultura europea, segurament el devia empènyer a pensar en Rodin en emmarcar l’escenari, i les escultures del Palau interpel·len l’espectador de la mateixa manera que les de La porta de l’infern.
- Boca escenari dibuix
Esbós del treball escultòric de la boca de l’escenari del Palau de la Música Catalana. Dibuix a tinta de Lluís Domènech i Montaner.
Fons: Lluís Domènech i Montaner. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
- treball escultoric dibuix a tinta 2
Esbós del treball escultòric de la boca de l’escenari del Palau de la Música Catalana. Dibuix a tinta de Lluís Domènech i Montaner. Fons: Lluís Domènech i Montaner. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
- La Porta de l'infern
Projecte de la Porta de l’Infern. ca. 1880 Fotografia: Jean de Calan.
Fons: © Musée Rodin
- Projecte la Porta de l'infern
Projecte de la Porta de l’Infern en vuit panells. 1880. Fotografia: Jean de Calan.
Fons: © Musée Rodin
- escultura
Escultura en guix de la Porta de l’Infern d’Auguste Rodin. 1917.
Fons: © Agence photographique du Musée Rodin - Jerome Manoukian.
