El naixement de l’Orfeó Català l’any 1891 va constituir un moment estel·lar del Modernisme català. En aquell moment els artistes, ja fossin músics, compositors, dibuixants o pintors, coincidien a les tertúlies dels cafès o bé en tants altres esdeveniments culturals que es promovien aleshores. El Modernisme, a més, amb la seva intenció de palesar la vida quotidiana, també facilita el naixement i l’empremta musical de l’Orfeó Català, els seus fundadors i personalitats més properes. Per tot això, no és estrany que l’Orfeó, plenament coetani amb aquest moviment, esdevingués un model d’inspiració de molts artistes.

Entre les obres presentades observem el retrat d’Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català, pintat per Antoni Utrillo; el de Josep Cabot, un dels primers presidents de l’Orfeó Català, segons Ramon Casas, o el dibuix a l’aquarel·la d’Antoni Gaudí, amb  una  estètica plenament modernista i amb una presentació d’Orfeu als inferns encantant les feres. 

A l’entorn l’Orfeó Català i el Palau, diversos compositors i intèrprets hi han estat estretament vinculats de diverses maneres. Els dibuixos i també les pintures que es mostren són tan sols una pinzellada de la relació de molts compositors amb la casa. Des de la pintura d’Antoni Utrillo sobre un jove Amadeu Vives (ja esmentat abans), fins a un dibuix obra de Joan Bros del pianista i pedagog Carles Gumersind Vidiella, del qual també conservem una escultura a les escales d’accés a la Sala de Concerts. La mirada serena i noble d’Enric Granados també es fa un lloc entre els compositors més estimats; soci de l’Orfeó, va estrenar algunes de les seves millors obres al Palau, com Goyescas o el Cant de les estrelles.

Tal com era costum al Modernisme, la majoria dels objectes quotidians es convertien en obra d’art. És així com gràcies a la millora de la impremta serà possible també que la música, com altres arts, estiguin acompanyades d’il·lustracions gràfiques. Aquest aspecte va afavorir el ressorgiment del cartellisme, amb els primers artistes que el treballaren: Utrillo, Casas i Rusiñol, els quals havien rebut clarament la influència francesa de l’Art Nouveau; posteriorment en vingueren d’altres que seguiren la tècnica, com Adrià Gual o Alexandre de Riquer.
Amb les arts gràfiques, aquesta moda es va estendre a altres formats i a diverses mides, com per exemple catàlegs exposicions, anuncis de diari, fullets o, en aquest cas, programes i partitures.