Tresors del Palau

Per la nostra música

Un moment cabdal de la història de la música catalana cal cercar-lo en el fons de manuscrits autògrafs de Pep Ventura, ric en partitures de sardanes. Gràcies a les campanyes per recollir testimonis vius de la música popular catalana, es publiquen cançoners o es fan edicions musicals destinades als més joves.

Sardana sobre motivos del Faust de Pep Ventura

Aquesta sardana està escrita per a la formació instrumental específica catalana que és la cobla, composta aquí de deu parts d’instruments de vent: tible 1 i 2, tenora 1 i 2, trompeta 1 i 2, flabiol, trombó 1 i 2, i baix (però no contrabaix). Tible, tenora i flabiol són instruments típicament catalans. La tenora va ser introduïda, segons la tradició, per Pep Ventura el 1840. L’estructura correspon a una progressió de compassos de vuit en vuit. Després d’una introducció a dos temps, el ritme es determina en 6/8, esquema que Pep Ventura (Alcalá la Real, 1817 - Figueres, 1875) llegà als seus successors.

Al principi dels segon sistema, s’hi reconeix la introducció “tempo di marcia” del cèlebre cor dels soldats extret del Faust de Charles Gounod: “Gloire immortelle de nos ayeux, sois-nous fidèle.” El tema, el text original del qual potser es feia ressò de l’esperit patriòtic català, serà exposat amb gran claredat en la part de tenora, en el compàs número vuit. L’estrena de l’òpera de Gounod el 18 de març de 1859, al Théâtre Lyrique de París (i el 1864 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona) permet datar el manuscrit a l’inici de la dècada de 1860.

La sardana gaudia de gran èxit com a dansa col·lectiva (es balla formant cercle), sobretot a l’Empordà. Amb aquesta obra, Ventura se suma a la pràctica musical –molt de moda a la seva època– d’incorporar fragments d’òpera en les peces ballables. Josep Maria Ventura Casas era fill de militar i es va casar, el 1837, amb la filla del mestre de cobla de Figueres, formació de la qual va prendre la direcció el 1848. Músic autodidacta, Ventura dominava els diversos instruments de la cobla, que va enriquir amb d’altres. Va compondre prop d’un centenar de sardanes i va innovar el gènere, fins a fixar-ne l’estructura. La seva participació, el 1860, en la recepció oficial oferta a Montserrat a la reina Isabel II va consagrar la seva fama i marcà el reconeixement del seu paper en la Renaixença catalana.

El Fons Pep Ventura del Centre de Documentació de l’Orfeó Català és donació del seu fill Benet Ventura.

Pep Ventura. Sardana sobre motivos del Faust. [ca. 1864?]. Partitura hològrafa, 1 f. (22 x 31 cm)